Poemes Solts


En el teu record m’endinse
L’absència en un món on arrelar (versos cedits per l’alumnat 2018)

Dins la teva absència m’endins
cercant arrelar el neguit de la transcendència.
Abans         feixuga i buida de contingut
ara          esdevé terra on incubar el futur,
convertida en llavor.
Hereva de tot,
m’endins dins el teu record
i d’aquelles que et precediren.
Origen ancestral         punt de naixença.
Avui                reconec el passat
encarnat en mi     i no m’espanta,
En el moviment, en el cos, en l’esperit,
en el meu anar endavant
sabent-me hereva vostra!

                          Projecte Literari d’Alfons Navarret per als seus alumnes 


Inventari  

Dins el meu món enfust dinars
barat banyeres per plats de dutxa amb cocodrils verds
i tom parets que no sé si em molesten.

Dins el meu món calefaccions l’hivern,
duplic piques rentamans per poder triar
i canvii ronyons per sofàs vermells de pell de puta.

Dins el meu món estrén somier i matalàs,
perpetuu tassons i plats, recuper baguls
i emblanquin aquells que no indult però que queden.

Dins el meu món aferr ciutats
i els amenaç enfrontant-hi elefants amb binocles.

Dins el meu món umpl l’espai de dones de metall,
de lliris blancs i de lletres liles.

Dins el meu món recuper el so d’un altre temps
a la veu d’un pingüí encorbatat
i em diu els graus un dragó que ha decidit no entrar.

Dins el meu món presideix les nits el sentiment viscut
d’un full negre de cinc pams,
i un moblet bar que guarda licors d’avantpassats.

Dins el meu món hi creix intermitent l’única amant
tragí de bols d’aigua i de carn,
i redola pèl embolicat de ca aquí i allà.

Dins el meu món guard el record del moix company que vaig vetlar,
cremant febres de molts de graus
i hi ha molt de lloc, molt d’enyor i molta pau.

Dins el meu món governa un sac de sucre gegant,
que fa el que vol, allà on vol
i se li ho consent.

Dins el meu món el desig s’escapa i la ironia persisteix,
no hi ha ni home ni dona sinó visió del gest.

Dins el meu món el vers fa de despertador nocturn,
el mòbil d’apuntador de veus
i qualsevol paper és bo fent de vaixell.

Dins el meu món tots som amics i confidents
i la llengua oficial ni s’entrediu, ni té complexes.

Dins el meu món de vegades fa olor de moussel…

El meu món inacabat el dec als meus,
a unes sabates de fer via
i al coratge abastament d’alçar tota sola una armari doble d’Ikea. 

                                                                                                        Setembre 2011

 


He decidit, avui, en aquesta platja
que et guard un trosset de mar
per anar-hi a jugar qualsevol migdia.

Et guard també una grapada de sal
perquè la llengua se’n temi que és estiu
i som lliures.

Et guard també un poquet de sol
per admirar aquests mugrons torrats
trencats de blanc, vius de brisa marina.

Esper que tu també em guardis
una mirada d’aquests ulls brillants
i un somriure amagat d’encara no hi som
però arribaré aviat.

Una rialla de les meves…
d’encara no sé per què
però tenc la intuació que he d’esperar-te.

He decidit, avui, en aquesta platja que et guard un trosset de mar…                                                                                                                     

                                                              Apropiació d’un poema de Laura Llinayc

 



 He arraconat la roba,
fa sol però diuen que vol ploure.
He regat les plantes perquè no passin set.
He tancat finestres i persianes.
He agafat uns calçons i dos jerseis,
encara fa calor però pas pena de tenir fred.
He agafat les claus, he tancat la porta en pes
i he partit.
Comença la revolta.

2019

I al final ve l’hòstia…

L’eufòria desfermada passa a tristor. Tristor per un amor que no ha anat bé. I no és el primer, però el temps i els conceptes et juguen en contra. I l’entorn. L’entorn és eixordador, mut, erm.

Malgrat reconèixer l’absurditat dels sentiments, hi són. Sentiments egoistes, bruts encara que breus i fugissers envers l’altra. Envers tu contraposada a l’altra.

Aquesta manca de determinació malgrat pensar-te. La manca de valor, de resolució. La incapacitat per afrontar una realitat adversa, que una  vegada superada, et pot dur més enllà.

El compromís. El fals compromís, perquè el vertader hauria de ser precisament en caminar més enllà d’un mateix, més enllà de la dualitat, transformar-se.

 I reconeixes la valentia de l’altra. Però els sentiments hi són. I afloren sobtadament, a estones, i et sorprenen. En petites dosis que calmes sincerament amb raonament i respecte.

Petits instants melancòlics, nostàlgics que acaben la majoria de vegades així, però que d’altres es converteixen per un moment en veritables petites dosis de ràbia. I no pel fet en sí.

La decisió no l’has presa tu. No en veu alta. I et fa ràbia, per un moment. I et sents pitjor encara, perquè no vols ser així. No ho vols sentir, però passa.

I et sorprens gelosa d’una cosa que ni tan sols vols, però que el temps i el context et fa sentir com a teu. La meva dona. El més complicat sempre és redirigir el cervell i tornar a la solitud de les accions, de les projeccions, dels conceptes. Tornar a la solitud del cervell… Adequar-se a l’1 després d’anys encabida en 2, no és bo de fer.

I reconeixes moments sentint-te representar un paper, que no t’escau gens. Conscient penses que ja t’està bé, com qui juga sabent que només és un joc i una estona. Pensant que no té importància, enduta per l’emoció del gest.

Et veus enmig de tot. Et reconeixes fent de paret. Ningú t’ho demana, ho fas perquè vols i perquè cal, però el teu paper no hauria de ser aquest.

Amb el temps, t’assalten els fantasmes. I et saps preguntant-te si això és tot. Si era això el que volies quan et pensaves diferent i projectaves fort i lluny, i creus que no era això. Però no ho saps. I deixes pas a la incertesa. I obtens més respostes de les que vols, i et quedes igual però pitjor. I et destrosses, per trair-te primer i per egoista després. Sempre els extrems. I la culpa. La santa i beneïda culpa, que tot ho té i tot ho tenyeix.

I no saps què fer. I després et fuig. I tot continua. I els moments són bons moments. Però no saps què fer amb els sentiments, quan aquests tornen. I no ho dius a ningú. I tot continua… La diferència ets tu, i l’altra, la diferència també està en l’altra.

I així, et trobes mesos després tenint aquests sentiments que no vols sentir. I les granotes, convertides en consell de sàvies et diuen que és normal. I no ho entens.

Realment, crec que no són meus. Les intuesc comuns, imposats, generació a generació, per una societat fomentada en el 2, en un tipus de 2, i auto-controlada individualment per cada 1 enfront d’aquest 2.

Sí, ho crec fermament, però saber-ne l’origen no m’ajuda a combatre’ls. Per desfer-los només hi puc posar més amor i seny. Pensar el que és just i el que no, és el que m’ajuda.

Perquè és ver que al final el nostre 2 no ha anat bé, però a n’aquest 1 que som, la fa feliç la felicitat de l’altre 1 ja no 2. Perquè l’estim, i l’he estimada molt, i perquè malgrat el temps, el so del concepte la meva dona encara em té el cervell…

I entre confessió i confessió em trob explicant-me el món des de mi mateixa.

Li agafes la mà i la veus morir

Li agafes la mà i la veus morir. Acotada al seu davant la crides pel nom, mentre la sacseges violentament. Veus com allò que tu reconeixies com la padrina abandona el seu cos i com, per un segon, només és carcassa. Mentre, continues cridant el parentiu – buela, buela – i la sacseges, una altra vegada.

De sobte, el miracle. La carcassa recobra el pes i la màscara deixa de ser-ho per obrir els ulls. Tu respires alliberada, ella no diu res. Et mira. Desorientada. Totes dues esperau la definitiva. Hem guanyat temps i això ja és una alegria!

Veure morir els teus té coses bones i coses dolentes. Primer, la sort d’haver-los tengut més temps amb tu, no tots tenim aquesta sort, jo per exemple vaig conèixer els quatre padrins. I després perquè  amb cada mort aprens un sentiment, una pèrdua diferent, depenent del temps, l’edat que tens, la relació que hi tens i la malaltia que definitivament els allibera del seu pes.

El primer mort, la pèrdua que m’ha acompanyat més temps i que crec que donà lloc a la nafra, va ser el meu padrí de Sineu. Una setmana després, baixant l’escala del pis de dalt, el vaig sentir respirar. Em vaig aturar estranyada. Agafada al pom lluent, el vaig sentir perfectament. Era ell, respirava. El coneixia. Possiblement l’inconscient, m’és igual, va ser com no perdre’l mai més. La mateixa sensació que tenia quan em visitava en somnis. Durant molts d’anys, de tant en tant, pujava pel carrer de sa creu de davant ca nostra. Jo, al portal, l’esperava inquieta, desorientada. Ell em reia, no deia res mai. Me mirava i reia, com dient-me que hi era, que no havia partit mai. I jo l’entenia.

D’aquell moment tenc imatges, records breus, converses. Ell assegut a la butaca amb el pijama. Jo asseguda als seus peus jugant amb un ca.

-No veuen res més – diu ell, amb un to trist com si volgués que li fes més cas i no perdés el temps fent carícies a l’animal. En aquell moment no l’entenc, però record perfectament el to de veu que, anys després, de vegades encara em feia sentir culpable. Si ho hagués sabut, si n’hagués estat conscient…

Record, asseguda al seient del darrera del Supermirafiori de mon pare, carretera de Sineu a l’alçada just abans dels revolts . La meva germana asseguda a la dreta. L’espatlla de mon pare vestit amb camisa blanca. -S’abuelo és mort… Però no heu d’estar tristes perquè pobret estava malalt –

Després Sineu, el despatx, buit de mobles i ple de cadires per a l’ocasió, ple de gent. El vetllen. La meva padrina plora i m’abraça mentre em diu que el padrí m’estimava molt.

Després, la seva habitació també buida, només el taüt enmig en vertical. Ell vestit amb el jec i cobert per una reixeta. Som tota sola, i dreta al seu costat fic el dit per uns dels forats, li acarici la mà. Aquelles mans grosses i fortes. No plor, sent molta pau. Després al terrat de dalt, enfilada a l’escala, perduda en el paisatge. Ell m’havia fet un tamboret perquè m’hi anàs millor pujar. Asseguda allà dalt record la cullereta de cafè plena de Terry que em donava sempre que es rebentava el cafè. I m’hi estic fins que el pare em ve a cercar i em diu que baixi que no vol que estigui tota sola.

Tenc dotze anys, i una de les persones a qui més he estimat és morta.

És la meva primera topada amb la mort, de prop, cara a cara. No és complicat. Superar l’absència serà diferent, em costarà molts d’anys i moltes més forces.

I finalment la mare

I finalment la mare. Dos mesos i mig tancada en un pis del carrer Foners esperant l’inevitable. Desitjant al final que no patís més. Que acabàs aquella espera que ens destrossava a tots i amb qui perdíem ben bé la meitat de tot el que érem fins a n’aquell moment.  A mi em tocava el torn del vespre. Llegia i escrivia mentre li feia companyia. Ella mig dormia o somiava o delirava. Després absent. Record perfectament el que vaig llegir perquè el sentit de les frases se’m perdia i llegia i rellegia un parell de vegades sense saber ben bé que havien dit, què m’explicaven.

Record el pare mort de Shakespeare i el sentit de la vida de Grondin. Ells em feien companyia a mi, em sostenien amb aquella tela foradada de circ absurd en què es convertia la nostra vida. Em salvaven d’un esclat segur en el moment just en què ningú podia moure’s, cap podia defallir. Érem tots u, i restàvem immòbils, entrellaçats.

Li devíem, el que durant tants anys ella havia estat per a nosaltres. Això però ho sabríem amb el temps, com es saben les coses que tenen importància. Ella era l’origen i la de fi de tot. Del concepte, del format, i de la paraula família, la resta érem simples actors que formàvem part d’aquella obra mestra a què dedicà pràcticament la seva vida. I a qui en vida no agraírem prou i que durant molt temps m’ha pesat com una llosa.

És curiós el temps com ajuda a comprendre les coses sempre des de la distància, des del ja no hi ha res a fer, des de la pèrdua. El preu del coneixement d’algunes coses és massa elevat, però és el conhort que et queda.

Record aquella telefonada a Gràcia, aquells amics germans que no deixaren en cap moment d’acompanyar-me. Aquell no estar d’acord amb no dir-li que es moria, però acceptar l’autoritat del pare perquè ell la coneixia com a dona i jo només com a mare. Al final tanmateix saber-ho.

Aquell haver de tornar a Barcelona, una setmana després com si no passàs res. Aquell haver de fingir, que tan poc va durar.

Record anar a l’hospital, ella estava bé, com sempre, just acabàvem de saber del tumor al cervell, i que com  a molt li donaven dos mesos. I així va ser.

La record  demanant-me que li dugués el necesser amb la pintura d’ungles perquè no les duia bé i això no podia ser. Record la fiblada. Mirar-li les ungles color vermell, era el seu, li encantava, i somriure  pensant que si ho sabés, potser no li importaria gaire, o sí perquè mai se sap. A mi era el que menys m’importava.

Tenia el caràcter fort, era estricta amb les seves conviccions, recta, moral, justa, generosa i terriblement afectuosa a la seva manera. La precedien els valors i el a parts iguals. Ens estimava de veritat, com s’estima amb totes les conseqüències. Tot, el que no la vaig escoltar de jove ara és temps que em revé, em ressona a dins com un altaveu que enyor terriblement i a qui si fos viva possiblement no tendria tan en compte.

I durant molt de temps les imatges t’assalten. Recordes injectar morfina al portacath d’algú que sempre t’ha advertit sobre les drogues. Mentre et ve al cap un dia que aterrida, perquè arribaves massa tard pel toc de queda que tenies, t’alçava les mànigues del jersei mem si aquest era el problema. I no ho era, tenies 22 anys i havies de rebel·lar-te. Em travessaven aquestes imatges al cap mentre amb cura pitjava l’èmbol perquè el líquid que preparaven els pal·liatius l’ajudàs a no patir de més. La vida és molt curiosa, plena de contrarietats i obvietats que de vegades es contraposen amb força.

I et recordes asseguda al seu llit a la tarda fent-li un massatge a les cames mentre li cantes algunes de les seves caçons preferides, tranquil·lament, sense ser conscient del pes que això suposa més que quan surts de l’habitació i veus na Maria planxant i amb els ulls plens de llàgrimes. Ens miram sense dir res. En aquest moment tot el pes del concepte et cau damunt i per un moment tu també ets conscient de la gravetat del sentiment que temps més tard et caurà a sobre.

I recordes les primeres setmanes com rèieu dinant tots junts, en pijama a deshores, un dia uns, un dia els altres i que en fèieu de dois i cantàveu. Entre tot, en teníem un de sis mesos que començava a viure. I ma mare qualque horabaixa sortia a la terrassa i s’adormia amb ell damunt. El relleu. I la nina que guardava en Miquelet, ens deia que havia vist un reportatge que deia que menjar gelat feia més feliç la gent i que havia pensat en nosaltres. No ens coneixia, ni sabia com afrontàvem a casa les desgràcies quan érem tots. Després tot sols la cosa canviava.

I recordes com sona la primera frase en castellà que et diu per parlar-te. I et sorprèn, però et ve al cap quan t’explicaven a la carrera com la llengua materna i les apreses no s’emmagatzemen al mateix hemisferi. I és un toc d’atenció. Un detonant. I hi penses. Mentre tothom dorm temps és el et sobra.

I recordes que quan feia un mes ja estava incòmode i els moviments es complicaven, i com, després de molt cercar, agraíreu tots que l’associació contra el càncer de Palma us deixàs un llit articulat. I com digueres a ton pare que en acabat volies invertir el raconet que tenies, perquè amb els guanys els en compraries un per tornar-los el favor que li feren.

I recordes ulls absents i frases inconnexes i visions. I de sobte tot s’atura. Agafar-li la mà, aquell dematí i sentir pau.

I recordes el moment que la venen a cercar els de la funerària . Ens fan sortir, a tots, però en Trui, el seu ca queda, fins al darrer moment, hi vol ser i s’amaga davall el llit i no hi ha manera. La guarda fins al darrer moment.

Aquella bossa negra cremallera posada pel passadís ja no és ta mare, però impacte.

Aquella habitació buida. Aquell ja està, ha acabat de patir.

Aquell moment al cementiri, tomba oberta, i veus com la hi posen escales avall i no et pots aguantar. Plores per primera vegada amb molt de temps. Agafada a la meva germana, i de darrere algú m’agafa la mà. Reconec qui és, em torna a la terra. Són coses que se’t queden gravades i no oblides mai.

I després la tornada a casa, la desfeta del grup perquè tots hem de tornar al dia a dia. La meva germana a casa seva, té un marit i un infant petit, el meu pare tot sol a casa seva que ja no tornarà a ser mai tan seva, i jo a Barcelona a acabar d’estudiar. Allà els amics que fan torns per guardar-me. L’amiga que torna germana.

El dia a dia, la realitat, l’absurd, els records, el dolor, el plor desconsolat de matinada, les cançons, l’alcohol i els amics que et salven. Els buits mentals que només coneixes perquè te’ls conten. El vertader desfici i el gran aprenentatge.

De llavors ençà em fa gràcia quan algú es mor i diuen pobret. Els pobrets són els que queden. Perquè el vertader infern és la falta que et fan i  aprendre a viure sense ells.

Es morí a casa. Tancàrem files tots tres, l’acompanyàrem en tot moment, com sempre havia fet ella. L’estimàrem.

Dietari d’una separació

Dietari d’una separació,  2019

Desde que el pensamiento consumó su <toma de poder>, la poesía se quedó a vivir en los arrabales , arisca y desgarrada diciendo a voz en grito todas las verdades inconvenientes; terriblemente indiscreta y en rebeldía. ——- María Zambrano ——-


                                                             

                                                                      

( buit / maria )

buit / maria 2010

           

Revisió de nau
Revisats els canons, el rom, el pa i la sal…
Comptats els tripulants, els animals i els pirates…
Faig recompte,
en l’ensurt,
he perdut una mare i mitja!


“Acabó una vida destruyendo otra. Desastre que procuró un alma que murió de olvido. Su voz enmudeció de pronto, sin dar razón alguna. Sus ojos cayeron presos de un gris obscuro que revestia el alma.
El cielo, abatido, decretó dos lunas de temibles lluvias. La tormenta sobrevino entonces y sobrecogió a las gentes. El agua, indomable fiera, arrasó la nada que encontró a su paso y el viento vació estancias ya vacías. Sembró de muerte. Los campos alumbraban cuerpos y enterraban bestias. Crujió la tierra al crujir el cielo y devoró a su paso el silencio yermo. Acabó una vida destruyendo otra…
La quiso tanto y ella murió aquel día!”


S’acaba la fosca, comença la nit,
dels teus ulls, dels meus, col·lectiva llum que ens emmiralla
a tots i ens uneix silent.


El niu
El niu es desmorona…
I jo m’obsession en fer-ne un de més petit,
que sigui meu, i que s’inclogui
dins el que queda de l’altre.


– ¿Gala, qué es eso de que llevo un muerto pegado al alma?.  ¿Qué quiere decir, que pienso demasiado en él, que estoy obsesionada? […]
– Él también piensa en usted, a veces, hasta dice su nombre y usted lo escucha, pero se engaña diciendo que no es él, sino el río, el viento, o la rama que rasca los cristales, cualquier cosa…
You are the one, J.L. Garci

Morts tothora (contribuint culturalment a la genètica)

Arrossegam morts
sempre arrossegam morts
morts vivents             morts llosa
morts morts                morts roda
morts conscients     morts memòria
morts qui sap
sempre morts caminant alhora…

I cada cop menys espai          i més porta
menys lloc                   i més proposta
menys camí                i més poble
menys passa              i més nosa
menys verí                   i més llosa
menys lluny                 i més enfora
més per dintre           i menys per fora
menys desgràcia      més joia
més valenta                menys esclava…

Esclava de mi         del jo
de les circumstàncies,
de les dites             de les festes
de les drogues,
de l’amor,              de l’amor?
de l’amor potser encara,
dels heretges       de les noves
de la lluita               de la revolta
del recel…
i així i tot poruga encara
malgrat tot          malgrat tu
malgrat jo que ara em parles
malgrat que aquesta tarda grisa m’hagi obert les seves portes.

26 d’octubre de 2006


La taca
Ella
anclada en la seva seguretat de gel
i egoisme bàrbar
continuava rebel·lant-se,
apareixent
Una i una altra vegada.


El forat negre ho engoleix tot.
Se’n duu parets, sostres, carrers sencers,
i fins i tot paisatges
reals, i irreals d’infància.
I jo al llit
atònita i immòbil mir l’espectacle.
Plor adéus, relleus
d’infant que no em pertoquen.
I el forat creix ,
i el vent em pren la manta.
Continu perplexa,
rompuda davant el buit immens
que esdevé tot.
Fora norma, fora casa,
enmig de res, reconstruccions vàries.
I en Trui me mira,
ell també pateix…
Avui aferrats tots dos damunt el llit
ens consolam el fred i la pèrdua.
Et ploram la pell,
talment dos nins orfes.

_______________________________________

Fèiem passades per sobre seu,
l’admiràvem terriblement amb els ulls incerts.
Quin degotís de carn estirada en sec que ens plorava el cos i l’ànima

El mar, davall nostre, passejava un taüt embrutat d’algues.
Gorrions endins el sobrevolàvem…
Però ara, els peus tocaven en terra,
convertits en carn, en nosaltres.
Mentrestant, el taüt neda la mar
Ramells de flors el tapen…    és la mare
Vull tornar però no puc.
I ens ho miram intentant fugir,
però a les roques, el relleu ens crida:
– Tornau aquí! ara em toca a mi procurar-vos manta.-
Ella agafava el relleu i ens prometia calma…


Tornaria a la mar freda a buscar-te, perquè et som fidel
i res canvia ja  el fet de la naixença.
Entranya endins em cova el mal d’una altra entranya
que parteix de mi i acaba em mi.

Tallar el cordó de les distàncies.


Som i estic configurada d’altres, o no som jo com deia en Rimbaud i som una altra, perduda del temps i de l’oratge. Encabida en nous recers que esper un dia o un altre hauran de presentar-se, encara nous malgrat aquesta espera llarga, que ara ja em tempta..
Encabida en nous recers, transportada allà on pensava que hauria d’haver estat ma casa. O per contra, mudada pel temps fa estona que ja no ho és i he de tornar trobar-la. Enllà de tot, inmersa en l’origen mateix que em xucla i m’escup i m’enganxa sense adonar-me’n, sense jo poder fer res.
Potser fa temps que ja m’ho sent, que ve d’enrere i no ho accept encegada de tant voler veure-hi, o potser tornar cercar on repenjar-me per anar més lluny per continuar el camí un altre cop amb més força. Necessit sense saber ben bé encara què ni com o potser només esperar el moment just de sentir-me ja de nou dins un corrent nou. Desitjos enllà de l’experiència que és aquest omplir-se d’un mateix, deixalles del temps que som nosaltres i en què ens convertim finalment. Aquest desgavell d’explosió rebel, inabastable que és aquest tot, aquest seguit d’informació brutal, a destemps, de sentiment. Aquest no sé què inabastable que pretenc que vivim sense viure res i vivint baldament.
Aquesta fusió i tanmateix aquesta pèrdua que ens manté ferms. I fidel a què? A mi? a res!

Sona un mòbil…

Fragmentat és l’adjectiu que hem fa paraula , ara ho veig ! aquest control de no sé què, l’aquí i l’ara a què se’ns ens exposa contínuament, tecnològicament contraris a nosaltres, d’aquest tot.  Potser la immediatesa constant que ens encega contínuament sense adonar-nos-en.
La problemàtica de l’ara!

maite brazales

Sang de me

Autoedició. Sineu 2008

Sorprendentemente todavía la quería, 
malintencionadamente alguien dijo que eso era todo. 

.

Foto: Olivier Grau, Cartell Passió D’Esparreguera 2006

 

Vés amb compte, nin! Poema cantat per Mònica López

Vés amb compte, nin!

Vés amb compte nin
que els dolents són a tots els llocs de la casa:
dins el llit, sota el telèfon,
darrere aquell passadís obscur
que tant t’engana.
Vés amb compte nin
que es transformen,
no et trobis de sobte sense un mirall
i et facis por!
Vés amb compte nin
que envaeixen i et fan seu,
vés amb compte
que muden la pell qual se’ls supera.
Vés amb compte nin
que també pateixen i no ho saben,
vés amb compte
que perseguint-te a tu s’obliden d’ells
i també es perden.
Vés amb compte nin
que la puresa és el que cerquen,
vés amb compte
que si t’allunyes d’ells els destrueixes
i te’ls estimes.

 

                                  Continua llegint «Sang de me»

Pèl de cony

Revista Passaforadí, 1998.

Un pèl de cony
em xiuxiueja la fi de la nostra era.
M’explica tot d’històries pornogràfiques
que ha tingut la sort de sobreviure.
Me mira fixament,  m’obliga a tocar-me.
Cercant per terra en trob trenta més
i em faig un porro.
Després la llengua aferra la desgràcia.
Xucl fort i lentament arriba l’èxtasi.
Té gràcia! ja no us necessit!

 

_______________

 

Basta!!

Putes fingint orgasmes per guanyar clients.
Cabrons desfent famílies amb grans explosions de cotxes.
Nins rovegant orgull i demanant diners per poder viure,
atracant mercats per desfer-se d’un pobre animal condemnat per la droga.
Camells venent bitllets a cap indret.
Capellans purgant pecats per fer-se vells i una mort digna.
Comerciants ensumant doblers per fer-se rics a base d’armes,
que no tocaran per no embrutar-se els guants,
comprats per descomptat al corteinglés,
per enfonsar de nou el petit comerç.
Fabricants embadalits amb nous models de vida americana.
Jovent cridant en grup – un món més just!-
utilitzats per fer campanya.
L’amant destrossant l’amada per un plat mal posat a taula,
mentre el plor amarg li recorre la cara.
-He perdut l’amor!- crida,
esperant que algú descobreixi el crim i li rebaixi la pena.

 

_______________

 

Caps rapats
                              El seu esport anomenat cacera
                              els converteix en bèsties darrere anyells
                              que amb impotència es deixen fer
                              pregant perquè la festa acabi.

La gent arriba al límit i torna boja.
El món els cau a sobre i el perden de vista
fanàtics d’un sol déu: la intolerància
i súbdits de fidels propòsits com la cobdícia
i esclaus d’uns suprems que ni tan sols coneixen.
Presoners de l’abisme caminen errants, cerquen sortides
mentre al seu pas rebutgen la mà del vell amic.
No es deixen el plaer de somriure’s
ni el batec company d’un cor amic.
S’esforcen per aconseguir una meta que no té arribada
i un destí ple de glòria que no arriba.
Els inflen el cap amb el racisme d’aquells
que no han estimat mai.
Es riuen de la mort jugant amb ella
i provocant els altres a jugar-hi.
Ells es consideren purs,
els altres sanguinaris…

 

_______________

 

EL TEU COS CRIDA EL DESIG
per la seva absència de forma.
Bèstia encesa destrossa’m amb la teva força!
Pega’m fort i oblidaré que no m’estimes
i que potser no ho hagis fet mai.
Però els teus ulls
reflecteixen el foc que sents per la vida
el teu odi,  la teva ràbia.

 

_______________

 

LA VEU recorre el món desmentint històries
mentre el gran enyor tergiversa els sentiments dels àngels.
El corb sobrevola el cel i es posa en òrbita
per arribar a la gent cara a cara.
Avança l’estel cap a un altre món
on la il·lusió no està del tot perduda.
Algú resa a crits cançons de guerra
i se’n riu de déu.
S’obri el cel i no ens assusta
alimentats per la carn de les notícies.

 



 

RAMPELLS 

 

No permetis
que el meu record
t’entristeixi la cara.
Ni que el meu present
et faci oblidar els records
del nostre temps.

 

_______________

 

Sempre he volgut viure amb el temps,
per això mateix sempre hi he estat en contra.

 

_______________

 

No suport
barallar-me amb curts de gambals
equipats amb punys que peguen fort.

 

_______________

 

Et buf pel forat del cul
i la merda et surt per la boca.
Gent que parla sense dir res.
Xivarri de mosques.

 

________________

 

El meu et serà fidel mentre el teu record
m’inundi els ulls i m’il·lumini la cara.

 

_________________

 

Calla! no diguis res.
Fes-te teu.
No deixis que t’enganin.

Solstici d’estiu

Fundació ACA, 1997, Búger-Campanet.

Deliri II
El vol d’una bruixa

El vol d’una bruixa em destorba dels meus assumptes. La seva fragilitat, accentuada  potser per la transparència, fa que el vent la dugui a prop meu.

La primera reacció és agafar-la per demanar un desig. Després, amb més calma,  s’asserenen els ànims i deix a la sort del buf la bruixa.

L’instint sobtat d’agafar la bellesa  i fer-la meva m’aterreix. Ho he vist fer tantes vegades!

Afortunadament, però, la  incertesa s’apodera de mi. La temença que el meu somni n’anul·li un de més urgent, de més intens, fa que el braç resti immòbil i que els ulls es meravellin del seu vol.

Lentament desapareix per la finestra, impassible davant el gest que hagués pogut canviar la seva vida.

Trivial però cert el seu pas és fruit de l’atzar: un altre buf, un altre vent, una altra mà, una altra finestra haurien canviat tota la història. No puc sinó intentar endevinar el somni que amaga. L’anhel potser imprevist davant l’oportunitat que se’t brinda. Una nina, qui sap, ha resolt la seva vida.

Fredament, reconec que no som ningú per decidir prioritats de somnis. Deixar-la marxar pareix doncs el més correcte.

Convertir il·lusions desfent-ne no se’ns hauria d’haver permès.
 
 

_______________

Deliri VI
Acostumats a rebre

Estam tan acostumats a rebre que ja no ens importa. Fins i tot acotam el cap en veure una mà que s’alça. Potser abans!

Aprenem a ser venuts, a ser escorxats, a ser criats per afrontar la derrota. Acostumats,  ens és igual. I ens acotam sense saber per què. I el mateix que ens inclina els fa a ells alçar-se sobre nosaltres.

La nostra por, la nostra feblesa acota el cap i abaixa els ulls. Ens venç les esperances.
Ens reconeixem covards, i cridam fins a no escoltar-nos. I així engrandim l’irat que 
exerceix implacable la tirania.

La seva força sols és la nostra manca de força. La seva llei  és la no nostra. El càstig som nosaltres. Cercar raons per perdonar-nos és ofici de bàrbars.

Jutjam després, tots sols, sense paraules. Resguardats del risc que és viure sota l’espasa.  Alienam les nostres ments… -No val la pena!-
Però el cor jutjarà darrer i amb ell no és bo de fer perdre’s. Sovint, pesa massa.

Els punys no han fet mai més mal que la consciència.

_____________________

Tir els daus
Tir els daus        em toca perdre't
perdre'm
dins una rialla abandonada
i un despit que m'ofega l'alè més despòtic.
M'abandon a les cartes.
És inútil! pinten espases i haurà de rodar algun cap,
intuesc quin.
Tancaré els ulls per no veure el que em passa.

_______________



Deliri VIII
Carta de fracàs
22 de gener de 1997
Avui necessitava asseure’m al teu costat. Per això he vengut fins aquí,
devora el mar. Em recorda tant a tu. Tan immens, tan blau, tan mar… com tu.
He tornat fracassar. No sé quantes cartes fa que t’escric això mateix.
Però avui és diferent, no importa. Hi estic tan acostumada que ja no m’importa. Avui necessitava parlar amb algú. Algú que escoltàs sense dir res, que fos amb mi sense que al meu costat hi hagués ningú, -saps que si no, no hauria dit paraula-, que amb el seu buit aconseguís comprendre’m… I com sempre eres tu.
Asseguda aquí dalt, damunt la roca, amb l’abisme al meu davant i la muntanya i el mar no gaire enfora, necessitava omplir el full per no deixar-lo en blanc. Necessitava estimar els records d’aquella infància. I tu, em feies tanta falta. Encara me’n fas.
És tan dur sentir el fracàs, destriar com arrela, que ja enyora que el vent m’inundàs i se’n dugés lluny el sentiment.
Ara, podria saltar al buit, mitificar el vol abans d’estimbar-me a la roca. És tan gran el fondal… Som tan lliures i tan esclaus! que el pecat dicta la llei dins les meves venes i no puc aturar.
Els ulls ja no em traicionen. Ressecs intenten perdre’s, perdre’m, en la immensitat del paisatge. Però ells, com jo, no han nat per trastocar l’anècdota. Esclaus passen pel temps sense immutar-lo.
Dalt el fondal, que sempre aguaita, sense tenir el valor de conquerir-lo. D’alliberar-se, acabant amb tot. Acabant amb ells. Morint.

_______________


Deliri V
Joc de miralls

Avui pas davant els miralls i acot el cap. M’omplen de vergonya. El terrible pes de l’ànima es fa present dins el reflex.
Apag el llum. La música ensordeix la cambra.
M’adon que el problema som jo, no els altres. Inculpar-los només ha confós més les coses. Ara ser fidel és l’única sortida. Massa tard per tornar enrere, per rompre el mirall que em riu les gràcies, per fondre el ninot que m’empresona.
Ara m’odii. Ric però de ràbia. M’escorxaria de viu en viu per treure’m les entranyes. Jocs de penitència per distreure’m!
La soledat és l’únic subterfugi. Aïllada de tot seré feliç. Un món per a mi, fet a mida, on el valor no existeixi i els sentiments no ho trepitgin tot. On el xivarri dels hipòcrites no importi.
Aixecar-me cada nit per enfrontar-me a mi és una lluita odiosa, imperdonable…
Llavors tries el silenci. Et fas cinèfil per omplir els buits de la teva vida. La por et rovega, l’irreal et xucla el poc que et queda. Dos forats al coll són l’antecedent d’una mort escabrosa.
Calles per escrit perquè parlar en veu alta se’t fa difícil. Fingeixes que afrontar judicis no ha valgut mai la pena.
Cercant raons per sobreviure descobreixes els vicis. I et sents encara més brut. La son et venç, just quan les pintures de guerra comencen a cremar-te.
S’acaba el judici. S’apaga la càmera.
Violació d’unes cames que s’obrin quan les toques.

_______________

Deliri IV
Ésser condemnats
Qui està més condemnat, el que cobra per estimar o el paga per ésser estimat? El que ven felicitat o el que la compra feta? O tan sols per què han d’estar condemnats, partícips d’un mercat lliure de moral preestablerta?
Es poden comprar ànimes a bon preu o els bons preus ja han passat de moda?
Vagam errants per un desert ple de gent que fa de tot per no conèixer-se. Serfs d’uns lligams lluents com l’or i fugissers com l’arena.
Es pot ser constructor d’amors o per contra se’ls ha de trobar fets a mida?
Anar endavant returant el temps o esperar asseguts l’oportunitat d’una vida?
Corruptes tots ja ens és igual i destruïm el món per fer-lo nostre. Desobeint papers anomenats llegats que haurien de salvar-nos. O condemnats potser per ignorants en creure allò fruit de déus i diables. Ramat de mens, crèduls de cels, necessitats de sortides.
Davant el foc que ha de cremar les nostres pells, ens aferram a la mentida. Sabent que no val, però que consola.
Potser l’error és aquest intent per desfer els fets i voler jutjar-los. Potser cercar morals damunt l’asfalt, reconèixer déus a dins un bar i verges a tant per hora.
El món fa i desfà les nostres vides, condemnant al pas del temps munts d’esperits i camionades d’ànimes.
Ressecs d’enginy ens feim homes de Satan per poder mantener la cuirassa.


Deliri III
Abaratir els desitjos

El món corre de pressa i ningú pot aturar-lo. Ningú té temps d’aturar-se a pensar si té temps per fer les coses. Esclaus del rellotge ens oblidam d’escoltar tot allò que ens dóna força.
Una nina davant el mar i davall un arbre no deixa de plorar. El seu ésser d’infant no pot comprendre la magnitud dels grans, ni l’oblit constant a què és sotmesa.
No hi ha temps pels seus relats, ni jocs a mitja tarda. No hi ha contes per dormir, ni besades ja de matinada. No hi ha temps perquè el temps no els permet aturar-se però permet abandonar un infant davant el mar i davall un arbre.
Preocupats perquè ho tingués tot han aconseguit convertir-la en una estranya. Encapritxats en què no mancàs res, falta de tot dintre la cambra, davall la manta.

S’eixuga el plor i juga amb l’alba, esperant potser, que algú vengui a cercar-la. Tement una espera en va es posa dempeus i crida als vents que és la millor amiga de la matinada.El far, pocs quilòmetres enllà, ha estat vigilant-la. El mateix ha fet l’ocell que des del niu li ha cantat cançons de bres. Passa el temps i no ve ningú per estimar-la, per abraçar-la fort, per eixugar les seves llàgrimes. L’escolta el vent que se’n duu sovint els seus contes.
Promet a un peix que estarà bé. A canvi ell haurà de visitar-la. Pactes de sang entre un peix i un infant són inexpugnables.
I escriurà sovint en tornar belles històries. El llit convertit en fort no deixarà passar l’angoixa. I viurà l’anhel per mitjà dels contes. I desnuarà el seu cor davant un full escrivint pas a pas la seva vida.

I ella torna cada nit. I ell la fa feliç amb sa presència. I com podrà el destí contra un amic tan gentil quan s’adonin que no és a casa. Serà llavors massa tard i la nina serà dona. Agafarà el portal per no tornar amb el record d’una infància trista. Però l’acompanyarà un peix que malgrat els anys no gosa deixar-la.
Se’n durà els fulls dins la maleta amb l’esperança que algú, per una vegada, es digni a escoltar-la. I el triomf será honest.

Tornarà després davant el mar. I somriurà a l’ocell. I cridarà el peix per explicar-li que ha realitzat el seu somni. Però podrá l’enyor vèncer les forces i tornarà a casa.
Llavors algú posarà preu al seu somni. S’estalviarà dir res i caminant arribarà a la platja. Traurà els doblers i els llençarà al mar. En un vol ras el besaran tres cops abans de perdre’s entre les ones. I amagaran les aigües un tresor més entre l’arena.

No els podia aceptar perquè de nina, davant el mar, aprengué a no abaratir els desitjos.
Un somriure dibuixarà l’orgull de qui ha resolt la seva vida.


Deliri I
El pas del temps

El pas del temps és indomable. Un padrí mort i l’altre al peu de la fossa m’ho confirmen. – El mal és no tornar-hi – diu la dita. Però davant el repte sorgeix el dubte. Pobres d’esperit es conformen pensant que així és la vida. Però un qui sap em desvetlla ja de negra nit.
-Tornam no-res!- sent sovint de llavis de la tia. Lamentacions potser, de denou anys perduts a la cadira. Qui sap però, si de negra nit, vells malsons la desperten i una nina de semblant trist li retreu haver perdut tota una vida.

Amb llàgrimes als ulls sent una música que no pot reconèixer: lletra d’enyor i cant de poeta que parla de seny, de desitjos i d’esperes. Llavors de matinada una excusa qualsevol li permetrà consolar-se i ajornar la batalla.
S’adormirà i somiarà durant algunes hores que balla…

Però surt el sol i la llum se’n duu les esperances. Retorna fidel a la cadira, es tapa les cames amb la vella manta i surt a la terrassa. Sense moure’s destrossa exèrcits de promeses, alliberant-se de l’ahir per sobreviure.
Immòbil veurà passar el capvespre i fondrà la nit esperant que la mort la retorni a la terra.

Imagina la seva missa: l’enyor d’amics que encara queden, el plor d’aquells que la coneixen, el sermó preciós… com ha estat sempre.

Sent de fons una altra cançó, parla també d’una tieta. Amb el cor trist tornarà al llit com cada vespre. I la turmentarà després un vell poema i l’hi recitarà el seu cor a cau d’orella. Malauradament confondrà els termes…

Tragí de vells dins l’autocar
 desfent camí cap a la terra.
  Excursions d’adults amunt i avall
      aprenents d’infant cent anys enrere.
             Suor d’esforç, record de fam i por de guerra,
           retrat amarg dels qui encara queden.
        Seients plens d’esperavides
  la mort ve i no avisa!
  però el barram desfet
   s’obrirà en canal per un somriure,
    tresor de vell, anhel de viure.
       Passius del temps, arraconats de l’avui,
        criadors de gent que els abandona,
         deixats pel déu en qui tant creien!

   I esperarà la mort perquè la faci seva. I és que equivocà en camí cap enrere.


Deliri VII
Desitjar tant i no saber què

Sovint em deman si és lícit seguir vivint. Viure sense voler acceptar la realitat. Cercant desesperadament un destí que no destrii entre l’arena. Sabent que t’estim i no ho puc dir. Telefonar-te de tant en tant per dir-te que estic bé i explicar-te res, és l’únic que em queda.
Sentir pel cos el pas dels enigmes.
T’estimes i experimentes breument què vol dir estimar-te.
Desitjar tant i no saber què!
Vull ser-te fidel però no puc. El teu perfum m’ha enganat tantes vegades, que cada nit te transform en qualsevol. Més tard m’adon que no val la pena.
Acabar amb tot pareix tan fàcil i estic tan sola que no m’importaria.
Surt a fora. Tot segueix igual. Maldic la felicitat que us dibuixa la cara. Guiats pel ramat , pens, no arribareu enfora. Massa lluny potser sí però de vosaltres.
El temps passa tan lent que s’esgota la paciència i embrutar papers no soluciona les penes.
Vivim distants. Ens tancam les portes. Creuam els ponts de l’abisme.
La matinada és bon moment per deixar-ho. Però no tenim pressa. Ningú ens espera. M’aixec per telefonar-te. No hi ets. Estic ben morta! L’alcohol no m’ho deixa veure d’altra manera. I tot podria ser tan fàcil. Però no ho és i hem de viure l’aventura.
Tot és tan fràgil!
Al final sempre acab bramant com una estúpida. No tenc pau. Tornaré boja.
Són les tres i el rellotge no ha esborrat el desastre.


Viure a despit vostre

Reis quan us explic el meu somni
la boca se us omple de paraules,
sou xivarri de mosques.

Cossos deformes pretenen ficar-me al seu ball,
i no vull ballar jo, de fet no n’he sabut mai
i ja és tard per aprendre’n.
Som la rialla
m’hi convertiu amb cada gest, amb cada frase
que surt de la vostra estúpida decència.
M’hi convertiu cada vegada que m’engrun els dits
explicant-vos la història.
Em taladrau els sentits amb compostures malaltisses
que no podré entendre mai.

Dietari d’una separació

La meva dona em deixa. Sense explicació, sense dret a rèplica. Li contest, emprenyada, que aquesta vegada no l’aniré a cercar.

Dos dies després, entre emprenyada i trista, decidesc intentar que xerrem i llog, a tres-cents euros la nit, una habitació d’hotel. Ella, molt ben fet, em diu que no. Però l’habitació d’hotel no es perd, l’aprofiten dos amics que es debaten un divendres vespre entre si enviar-me fotografies o no.

Tenia raó. El temps li dona. S’havia de fer. A posteriori els motius  són evidents. Però som molt diferents. Jo pec de ca fidel i ella de moix salvatge. Al final ens ha fet un favor.

Com a teràpia decidesc que el millor és un bitllet d’avió i unes cerveses. La felicitat els deixa estupefactes. Estic cansada, molt, i per això aquesta alegria desfermada que em segresta. És irreal, ho sé, i dura el que dura però deixa pas a un revulsiu intern i a una obertura de portes.

Tenc ganes de fer. El primer, bolígraf en mà i paper a les totes, començ desgranant la infantesa a un lloc com Sineu.

Després, venen els vespres fora poder dormir perquè la paraula m’atrapa sempre a  n’aquelles hores.

Obr portes, surt a la terrassa, fum al llit, i gairebé veig clarejar ajaguda amb la cussa devora.

Començ amb Sineu, la meva infància. Continu amb un somni que vaig tenir fa molts anys i emplena de significació la meva història.

Recuper els sentiments tenguts per una altra dona. Comença una obsessió. Una de tantes. Aquest no conèixer algú i inventar-te’l.

Continu amb els relats absurds de coses quotidianes.

Segueix l’obsessió, l’entreteniment, diria jo.

Recuper Sineu i ampli el relat. Convertint-se en principi i final d’un món preestablert que, malgrat tu, ja no hi és. Punt i final d’una infantesa que ja no pots mantenir.

Acab amb els morts de la meva vida.

Retorn a una vida que conec perfectament i a què havia renunciat voluntàriament. Però el retorn és diferent. Desordenat igual, amb son al matí i males hores, però el sentiment és diferent. Aconsegueix alliberar-me.