Solstici d’estiu

Fundació ACA, 1997, Búger-Campanet.

Deliri II
El vol d’una bruixa

El vol d’una bruixa em destorba dels meus assumptes. La seva fragilitat (accentuada 
potser per la transparència) fa que el vent la dugui a prop meu.
La primera reacció és agafar-la per demanar un desig. Després amb més calma 
s’asserenen els ànims i deix a la sort del buf la bruixa. L’instint sobtat d’agafar la bellesa 
i fer-la meva m’aterreix. Ho he vist fer tantes vegades! Afortunadament, però, la 
incertesa s’apodera de mi. La temença que el meu somni n’anul·li un de més urgent, de més intens, fa que el braç resti immòbil i que els ulls es meravellin del seu vol. Lentament desapareix per la finestra, impassible davant el gest que hagués pogut canviar la seva vida. Trivial però cert el seu pas és fruit de l’atzar: un altre buf, un altre vent, una altra mà, una altra finestra haurien canviat tota la història. No puc sinó intentar endevinar el somni que amaga. L’anhel potser imprevist davant l’oportunitat que se’t brinda. Una nina, qui sap, ha resolt la seva vida. Fredament, reconec que no som ningú per decidir prioritats de somnis. Deixar-la marxar pareix doncs el més correcte.
Convertir il·lusions desfent-ne no se’ns hauria d’haver permès.
 
 

_______________

Deliri VI
Acostumats a rebre

Estam tan acostumats a rebre que ja no ens importa. Fins i tot acotam el cap en veure una mà que s’alça. Potser abans! Aprenem a ser venuts, a ser escorxats, a ser criats per afrontar la derrota. Acostumats,  ens és igual. I ens acotam sense saber per què. I el mateix que ens inclina fa que ells s’alcin sobre nosaltres. La nostra por, la nostra feblesa acota el cap i abaixa els ulls. Ens venç les esperances.
Ens reconeixem covards, i cridam fins a no escoltar-nos. I així engrandim l’irat que 
exerceix implacable la tirania. La seva força sols és la nostra manca de forma. La seva llei  és la no nostra. El càstig som nosaltres. Cercar raons per perdonar-nos és ofici de bàrbars.
Jutjam després, tots sols, sense paraules. Resguardats del risc que és viure sota l’espasa. 
Alienam les nostres ments… -no val la pena!-.
Però el cor jutjarà darrer i amb ell no és bo de fer perdre’s. Sovint, pesa massa.
Els punys no han fet mai més mal que la consciència.

_______________

Tir els daus
Tir els daus        em toca perdre't
perdre'm
dins una rialla abandonada
i un despit que m'ofega l'alè més despòtic.
M'abandon a les cartes.
És inútil! pinten espases i haurà de rodar algun cap,
intuesc quin.
Tancaré els ulls per no veure el que em passa.

_______________



Deliri VIII
Carta de fracàs
22 de gener de 1997
Avui necessitava asseure’m al teu costat. Per això he vengut fins aquí,
devora el mar. Em recorda tant a tu. Tan immens, tan blau, tan mar… com tu.
He tornat fracassar. No sé quantes cartes fa que t’escric això mateix.
Però avui és diferent, no importa. Hi estic tan acostumada que ja no m’importa. Avui necessitava parlar amb algú. Algú que escoltàs sense dir res, que fos amb mi sense que al meu costat hi hagués ningú, -saps que si no, no hauria dit paraula-, que amb el seu buit aconseguís comprendre’m… I com sempre eres tu.
Asseguda aquí dalt, damunt la roca, amb l’abisme al meu davant i la muntanya i el mar no gaire enfora, necessitava omplir el full per no deixar-lo en blanc. Necessitava estimar els records d’aquella infància. I tu, em feies tanta falta. Encara me’n fas.
És tan dur sentir el fracàs, destriar com arrela, que ja enyora que el vent m’inundàs i se’n dugés lluny el sentiment.
Ara, podria saltar al buit, mitificar el vol abans d’estimbar-me a la roca. És tan gran el fondal… Som tan lliures i tan esclaus! que el pecat dicta la llei dins les meves venes i no puc aturar.
Els ulls ja no em traicionen. Ressecs intenten perdre’s, perdre’m, en la immensitat del paisatge. Però ells, com jo, no han nat per trastocar l’anècdota. Esclaus passen pel temps sense immutar-lo.
Dalt el fondal, que sempre aguaita, sense tenir el valor de conquerir-lo. D’alliberar-se, acabant amb tot. Acabant amb ells. Morint.

_______________


Deliri V
Joc de miralls

Avui pas davant els miralls i acot el cap. M’omplen de vergonya. El terrible pes de l’ànima es fa present dins el reflex.
Apag el llum. La música ensordeix la cambra.
M’adon que el problema som jo, no els altres. Inculpar-los només ha confós més les coses. Ara ser fidel és l’única sortida. Massa tard per tornar enrere, per rompre el mirall que em riu les gràcies, per fondre el ninot que m’empresona.
Ara m’odii. Ric però de ràbia. M’escorxaria de viu en viu per treure’m les entranyes. Jocs de penitència per distreure’m!
La soledat és l’única subterfugi. Aïllada de tot seré feliç. Un món per a mi, fet a mida, on el valor no existeixi i els sentiments no ho trepitgin tot. On el xivarri dels hipòcrites no importi.
Aixecar-me cada nit per enfrontar-me a mi és una lluita odiosa, imperdonable…
Llavors tries el silenci. Et fas cinèfil per omplir els buits de la teva vida. La por et rovega, l’irreal et xucla el poc que et queda. Dos forats al coll són l’antecedent d’una mort escabrosa.
Calles per escrit perquè parlar en veu alta se’t fa difícil. Fingeixes que afrontar judicis no ha valgut mai la pena.
Cercant raons per sobreviure descobreixes els vicis. I et sents encara més brut. La son et venç, just quan les pintures de guerra comencen a cremar-te.
S’acaba el judici. S’apaga la càmera.
Violació d’unes cames que s’obrin quan les toques.

_______________

Deliri IV
Ésser condemnats
Qui està més condemnat, el que cobra per estimar o el paga per ésser estimat? El que ven felicitat o el que la compra feta? O tan sols per què han d’estar condemnats, partícips d’un mercat lliure de moral preestablerta?
Es poden comprar ànimes a bon preu o els bons preus ja han passat de moda?
Vagam errants per un desert ple de gent que fa de tot per no conèixer-se. Serfs d’uns lligams com l’or i fugissers com l’arena.
Es pot ser constructor d’amors o per contra se’ls ha de trovar fets a mida?
Anar endavant returant el temps o esperar asseguts l’oportunitat d’una vida?
Corruptes tots ja ens és igual i destruïm el món per fer-lo nostre. Desobeint papers anomenats llegats que haurien de salvar-nos. O condemnats potser per ignorants en creure allò fruit de déus i diables. Ramat de mens, crèduls de cels, necessitats de sortides.
Davant el fos que ha de cremar les nostres pells, ens aferram a la mentida. Sabent que no val, però que consola.
Potser l’error és aquest intent per desfer els fets i voler jutjar-los. Potser cercar morals damunt l’asfalt, reconèixer déus a dins un bar i verges a tant per hora.
El món fa i desfà les nostres vides, condemnant al pas del temps munts d’esperits i camionades d’ànimes.
Ressecs d’enginy ens feim dones de Satan per poder mantener la cuirassa.


Deliri III
Abaratir els desitjos
El món corre de pressa i ningú pot aturar-lo. Ningú s’atura a pensar si té temps per fer les coses. Esclaus del rellotge ens oblidam d’escoltar tot allò que ens dóna força.
Una nina davant el mar i davall un arbre no deixa de plorar. El ser ésser d’infant no pot comprendre la magnitud dels grans, ni l’oblit constant a què és sotmesa.
No hi ha temps pels seus relats, ni jocs ja de mitja tarda. No hi ha contes per dormir, ni besades ja de matinada. No hi ha temps perquè el temps no els permet aturar-se però permet abandonar un infant davant el mar i davall un arbre.
Preocupats perquè ho tingués tot han aconseguit convertir-la en una estranya. Encapritxats en què no mancàs res falta de tot dintre la cambra, davall la manta.
S’eixuga el plor i juga amb l’alba, esperant potser, que algú vengui a cercar-la. Tement una espera en va es posa dempeus i crida als vents que és la millor amiga de la matinada.
El far, pocs quilòmetres enllà, ha estat vigilant-la. El mateix ha fet l’ocell que des del niu li ha cantat cançons de bres.
Passa el temps i no ve ningú per estimar-la, per abraçar-la fort, per eixugar les seves llàgrimes. L’escolta el vent que se’n duu sovint els seus contes.
Promet a un peix que estarà bé. A canvi ell haurà de visitar-la. Pactes de sang entre un peix i un infant són inexpugnables.
I escriurà sovint en tornar belles històries. El llit convertit en fort no deixarà pasar l’angoixa. I viurà l’anhel per mitjà dels contes. I desnuarà el seu cor davant un full escrivint pas a pas la seva vida.
I ella torna cada nit. I ell la fa feliç amb sa presencia. I com podrá el destí contra un amic tan gentil quan s’adonin que no és a casa. Serà llavors massa tard i la nina serà dona. Agafarà el portal per no tornar amb el record d’una infància trista. Però l’acompanyarà un peix que malgrat els anys no gosa deixar-la.
Se’n durà els fulls dins la maleta amb l’esperança que algú, per una vegada, es digni a escoltar-la. I el triomf será honest.
Tornarà després davant el mar. I somriurà a l’ocell. I cridarà el peix per explicar-li que ha realitzat el seu somni. Però podrá l’enyor vencer les forces i tornarà a casa.
Llavors algú posarà preu al seu somni. S’estalviarà dir res i caminant arribarà a la platja. Traurà els doblers i els llançarà al mar. En un vol ras el besaran tres cops abans de perdre’s entre les ones. I amagaran les aigües un tresor més entre l’arena.
No els podia aceptar perquè de nina, davant el mar, aprengué a no abaratir els desitjos.
Un somriure dibuixarà l’orgull de qui ha resolt la seva vida.


Deliri I
El pas del temps
El pas del temps és indomable. Un padrí mort i l’altre al peu de la fossa m’ho confirmen. – El mal és no tornar-hi – diu la dita. Però davant el repte sorgeix el dubte. Pobres d’esperit es conformen pensant que així és la vida. Però un qui sap em desvetlla ja de negra nit.
-Tornam no-res!- sent sovint de llavis de la tia. Lamentacions potser, de denou anys perduts a la cadira. Qui sap però, si de negra nit, vells malsons la desperten. I una nina de semblant trist li retreu haver perdut tota una vida.
Amb llàgrimes als ulls sent una música que no pot reconèixer: lletra d’enyor i cant de poeta que parla de seny, de desitjos i d’esperes. Llavors de matinada una excusa qualsevol li permetrà consolar-se i ajornar la batalla.
S’adormirà i somiarà durant algunes hores que balla…
Però surt el sol i la llum se’n duu les esperances. Retorna Fidel a la cadira, es tapa les cames amb la vella manta i surt a la terrassa. Sense moure’s destrossa exercits de promeses, alliberant-se de l’ahir per sobreviure.
Immòbil veurà passar el capvespre i fondrà la nit esperant que la mort la retorni a la terra.
Imagina la seva missa: l’enyor d’amics que encara queden, el plor d’aquells que la coneixen, el sermó preciós… com ha estat sempre.
Sent de fons una altra cançó: parla també d’una tieta. Amb el cor trist tornarà al llit com cada vespre. I la turmentarà després un vell poema i l’hi recitarà el seu cor a cau d’orella. Malauradament confondrà els termes…

Tragí de vells dins l’autocar
 desfent camí cap a la terra.
  Excursions d’adults amunt i avall
      aprenents d’infant cent anys enrere.
             Suor d’esforç, record de fam i por de guerra,
           retrat amarg dels qui encara queden.
        Seients plens d’esperavides
  la mort ve i no avisa!
  però el barram desfet
   s’obrirà en canal per un somriure,
    tresor de vell, anhel de viure.
       Passius del temps, arraconats de l’avui,
        criadors de gent que els abandona,
         deixats pel déu en qui tant creien!

… I esperarà la mort perquè la faci seva. I és que equivocà en camí cap enrere.


Deliri VII
Desitjar tant i no saber què

Sovint em deman si és lícit seguir vivint. Viure sense voler acceptar la realitat. Cercant desesperadament un destí que no destrii entre l’arena. Sabent que t’estim i no ho puc dir. Telefonar-te de tant en tant per dir-te que estic bé i explicar-te res, és l’únic que em queda.
Sentir pel cos el pas dels enigmes.
T’estimes i experimentes breument què vol dir estimar-te.
Desitjar tant i no saber què!
Vull ser-te fidel però no puc. El teu perfum m’ha enganat tantes vegades, que cada nit te transform en qualsevol. Més tard m’adon que no val la pena.
Acabar amb tot pareix tan fàcil, i estic tan sola que no m’importaria.
Surt a fora. Tot segueix igual. Maldic la felicitat que us dibuixa la cara. Guiats pel ramat , pens, no arribareu enfora. Massa lluny potser sí però de vosaltres.
El temps passa tan lent que s’esgota la paciència i embrutar papers no soluciona les penes.
Vivim distants. Ens tancam les portes. Creuam els ponts de l’abisme.
La matinada és bon moment per deixar-ho. Però no tenim pressa. Ningú ens espera. M’aixec per telefonar-te. No hi ets. Estic ben morta!, l’alcohol no m’ho deixa veure d’una altra manera. I tot podria ser tan fàcil. Però no ho és i hem de viure l’aventura.
Tot és tan fràgil!
Al final sempre acab bramant com una estúpida. No tenc pau. Tornaré boja.
Són les tres i el rellotge no ha esborrat el desastre.


Viure a despit vostre

Reis quan us explic el meu somni
la boca se us omple de paraules,
sou xivarri de mosques.

Cossos deformes pretenen ficar-me al seu ball,
i no vull ballar jo, de fet no n’he sabut mai
i ja és tard per aprendre’n.
Som la rialla
m’hi convertiu amb cada gest, amb cada frase
que surt de la vostra estúpida decència.
M’hi convertiu cada vegada que m’engrun els dits
explicant-vos la història.
Em taladrau els sentits amb compostures malaltisses
que no podré entendre mai.