Sang de me

Autoedició 2008

.

Foto: Olivier Grau, Cartell Passió D’Esparreguera 2006

Vés amb compte, nin! Poema cantat per Mònica López

Vés amb compte, nin!

Vés amb compte nin
que els dolents són a tots els llocs de la casa:
dins el llit, sota el telèfon,
darrere aquell passadís obscur
que tant t’engana.
Vés amb compte nin
que es transformen,
no et trobis de sobte sense un mirall
i et facis por!
Vés amb compte nin
que envaeixen i et fan seu,
vés amb compte
que muden la pell qual se’ls supera.
Vés amb compte nin
que també pateixen i no ho saben,
vés amb compte
que perseguint-te a tu s’obliden d’ells
i també es perden.
Vés amb compte nin
que la puresa és el que cerquen,
vés amb compte
que si t’allunyes d’ells els destrueixes
i te’ls estimes.

                                   

   

Si em pogués reprimir el desig 
d’ alenar-te breu... ho faria!

Torna al meu llit puta infidel
com ta germana.
Per què de ca et desfàs en llop
i em destrosses les entranyes?
Què he fet jo per a tant verí,
per a tants queixals,
per a tantes mossegades?
Què he fet jo pres de l’amor?
que em vessa sadoll d’estimar-la.
Quin pecat comès
quin crim tapat,
quin error a deshora?...
Però tornaràs quissó i menjaràs de mi
quan no et quedin més collons que acceptar-me!

Bauhaus

He anat al bany,
he acabat el paper...
La pròxima que en surti
durà les bragues banyades.

Convertida en paper de fumar
m’abandon als vicis.

De les meves mans degota sang…
Sang de me
que som, que he estat
i seré sempre…

El peix s’aixeca del plat
i se’n fot de mi.
Acluc els ulls,
no he dormit molt
i he vist massa pel·lícules.
Però obr els ulls i encara riu…
M’incita a rebel·lar-me.

N’estic farta de sí,
de dir en vull.
Ara no veis
que la lletania comença
quan el cor ja no pot més
i no és prou fort per a dir basta?
I la paranoia hi és,
i es deixa endur
per la luxúria dels meus versos.
Traficant d’anhels i de fantasmes,
crea un jo paral·lel,
revestit de trets
que en principi no tenien importància!

Deixa’m estimar-te tant,
no em maltractis la tendresa!

Torn armari i m’empresona.
Grat amb ràbia una porta
que sé que no puc obrir.
Els dits em sagnen
i aviat tornaré calba
a forces d’estirades.
Que no em sents?!
Que no em sentiu?!
veniu a ajudar-me!
La febre em guanya
i efecte microones
em convertesc en pollastre rostit.
Sona el timbre. S’obre la porta.
Algú vol menjar-se’m,
però ales torrades fuig per la finestra...

Vull oblidar-me de tu, no patir més!
Cremar els papers que et justifiquen.
Testificar que ara sí que ja no crec en res...
Tallar la corda.

Em rebel·laré fidel
contra l’atemptat de ser amic vostre.
Espectador de blanc
no em commouré amb la desgràcia.
Patidor inclement
m’alliberaré del pes
que és viure el patiment dels altres!

Si fos l’oblit un acte voluntari
no existiries!

Sens dubte et triaria a tu
perquè em tatuassis la pell
sense reserves!
Aquest conjunt de dolor plaent
et sorprendria.

Visions de tu 
m’acaronen les navalles.
Renous de nom em tornen sord
sense recança.
Olors de pel,
conjunt de cos... esquizofrènia!


_____________



Entraré dins tu i et protegiré de mi.
Després invertiré el procés
i et donaré Zotal per esnifar-me’l!

I que hi puc fer si pensant anar endavant
recul sempre!

Tornaré soldat 
de l'estimar-profund sense destresa.
Compositor de sons absurds com mai,
aviador de neus
cor endins de la tempesta.

Menut
I
Et mir als ulls,
aquests ulls de moix taronja!
que sempre esperen ajaguts (damunt meu)
que decideixi per tots dos
que és temps de refer el viatge!

II
La meva cama sota el llençol
t’excita.
Botes damunt meu a quatre potes
i et fregues potejant
i mossegant la manta.
A vegades et deix fer
d’altres et fot una hòstia!

Tenc una visió 
de mi, de tu, de tots...
Permutacions
la resta del que ens toca viure.
Variacions del sis al set,
acabat el cinc.
Acumulacions constants
d’improvisacions durant l’onze.
Repetició sovint d’aquest u enfront de l’onze...
Tenc una visió cada nit
i em martiritza.

Perquè arribes tard per estimar-te més.
Això ja se s’ho havia endut una altra!

Per què som tan febles davant l’oblit?!
(Constant i repetitiu de mena!)


          Jo sóc una mentida però el meu cor és sincer
                                          Roger Mas

Acotaré el cap
per fer el paper que em pertoca.
I no diré res
convertida en allò que som: moble.
Després mudaré la pell
i sense dir res,
esdevindré orquestra.
I ballaré
i riuràs de totes totes.
Més tard davantal posat
et faré el sopar,
al dinar la son
li ha pres l’esperança.
Havent sopat tornaré desert
un parell d’hores..
Hores més tard seré l’amant
que et deixa sola
perquè no té son.
De matinada tornaré coixí,
això si no et despert
amb paranoia!

La saga dels innocents 
un a un ens derrota.

Ja està bé de tant nafrat, 
de tant esclau,
de tanta història!

Quin devenir 
que converteix el temps.
Quin destorbar l’ arrelar-profund
que ens ve imposat
de ja fa estona.
Frau evident
que ens ferma a tots
i esclavitzant-nos ens fa persones.
Quin degotar de sang constant
que és veure-hi bé,
de tan a prop,
que no es distingeix res
més que ombres!

Sona un missatge: m’abandones.
Però ja fas tard russa preciosa,
no et vaig pretendre mai.
Ja estava sola...

"Sorprendentemente todavía la quería.
Malintencionadamente alguien dijo
que eso era todo"

Negat perdut
trobes el joc,
el fum,
el foc,
el vers… la teva vida!

M’amagaré de tu, de mi,
fugiré carrer avall per no trobar-te.
M’escaparé dels teus judicis,
de la teva absència, de la meva misèria.
Deixaré el timó
i perdré el vaixell en la tempesta...
Però demà el fum s’esvairà
i l’infant que he estat
no podrà tornar enrere.

Quin devenir
que converteix el temps.
Quin destorbar l’arrelar-profund
que ens ve imposat
de ja fa estona.
Frau evident
que ens ferma a tots
i esclavitzant-nos ens fa persones.
Quin degotar de sang constant
que és veure-hi bé,
de tan a prop,
que no es distingeix res
més que ombres!

I ja torna aquest torrent de cor beneit
que encara no ha entès que ja no l’estimes

El somni és l’únic parany
que sempre ens farà lliures!

peix

I
De viu en viu em creix l’inant,
sent com respira.
Me bull la sang
i plor de mal
i ell respira.
Passat el temps escup l’orat
que convertit en peix
em fortifica!

II
De viu en viu em creix el mal
ara que em cou.
Em bull la sang i plor l’infant
que orat respira.
Passat el temps escup l’horror
que convertit en peix
no m’esclavitza!

III.
Em bull la sang.
De viu en viu em crem la pell,
vomit l’entranya.
Parteix el peix nedant la mar…

No estaré molt a refer la nafra!

Vés amb compte nin, musica per Mònica López i el grup L’Ombra.