Biografia poemàtica (2013)


Impersonal                    o inconfessable

Lloc de naixement:
Sineu                      o l’hospital de Palma

Data de naixement:
14 / 08 / 77                      o caducitat 111

Edat:
34                                                          o nina

Estat civil:
fadrina                                          o galliner

Fills:
Cap          o un moix mort i una cussa grossa

Família:
típica                                            o atòpica

Estudis:
Llicenciada en Teoria de la Literatura                 o explicacions diverses

Professió:
professora de català      o guerrillera

Lloc de residència:
Palma                                             o Liliput

Currículum:
(sense inflar) mitja pàgina           o ex-moixot de profunditats nocturnes

Preferències:
cap i totes                               o Liorna (qui hi va, no en torna!)

Influències:
una catalana, un francès, una alemanya, un rus, una txeca, i darrerament també un asiàtic                                            o no estic a la moda

Publicacions:
Sang de me. Artefacte poètic (Sineu, 2008), Pèl de cony (Passaforadí, 1999) i Solstici d’estiu (Fundació ACA, Búger, 1997)          o teràpia post-angoixa

Participació a Antologies:
Erato bajo la Piel (Ed. Sial, 2009, Madrid), Enganxa’t a la Poesia (Servei Lingüístic UIB, 2008), Eròtiques i Despentinades (Arola Editors, 2008), 13×13 Poesia Perifèrica (Ed. Perifèrics, 2006), Segle 21: vint-i-una poetes per al segle vint-i-un (Ed. Capaltard, Palma 2001), Col•lecció poesia de paper (núm. 65), Memòria de M. Antònia Salvà (Ed. Caixa de Balears i Universitat de les Illes Balears, 1997), Paraula de Poesia ( Mallorca, 1997)          o – d’on cony surt aquesta! –

Participació a Festivals de poesia:
Veus paral•leles 8 (de L’Ebre al Roine, 2010), XIII Festival de Poesia de la Mediterrània (Palma de Mallorca, 2011).

Premis Literaris:
Premi Ostana – Giovani, (Chambra d’Òc, 2012)           o – que bé que em passegen!-

Apropiació ind-aguda i performance d’un poema d’Antonina Canyelles o la Poesia

Viure amb els peus a l’aire

Surt d’aquest cercle que t’ennuega,

d’aquest conjunt d’irrealitat latent

que conformes per passar les hores.

Fes-te real, o millor dit, fet present

perquè de real ja ho ets una estona llarga.

Et sents, pateixes,

sobretot pateixes amb aquesta cara d’infant innocent

i terriblement feliç que t’acompanya.

Perquè també ho ets de feliç, terriblement feliç,

i dissimuladament nostàlgica.

Sempre aquest puta cinquanta per cent,

sempre aquesta puta dualitat absurda, irreal

confrontada amb tu mateixa.

Aquest oioi i aquest ser feliç,

aquest ser gran i alhora infant confiable.

Aquesta puta dualitat

sempre aquestes dues anses,

aquests dos extrems.

Aquesta nafra latent,

baix un cos feixuc d’alegria veritable.

Com pot ser aquesta escletxa que de tant en tant

deixa entreveure el torrent de mal?

Aquesta felicitat sincera i aquest forat que de tant en tant

 deixa sortir el sentiment, la desesperació, feta líquid,

que et recorre el cos pell endins.

Lo puta riu,

sempre tranquil en aparença!

Despertar-me amb el teu alè

Aquest despertar-me amb el teu alè al clatell i sentir-te tan real com tenir tot el cos eriçat, viu, elèctric i no poder-me adormir durant una hora. Temps en què aconseguesc calmar la meva sed. La meva sed de tu, inventada perquè no et conec. Inventar-te en cada mirada, en cada conversa que improvís, en cada món d’irrealitat que teixesc.

Un temps paral·lel que no existeix però que m’acompanya. I que jug a interpretar com un albir de dreceres.

No ho sé, i no sé tampoc si ho vull saber ara mateix. Em queda un llarg camí, la solitud no ha estat mai la resposta, ni el veritable camí. Entreveig la fosca.

I aquets ulls rodons que m’observen rere les ulleres…

Res digne de ser esmentat pel seu nom, res que necessiti concepte.

Cap intent sobtat, confiable, durador en el temps i en l’espai. Pens per tant que és millor l’opció Beta, el moviment perpetu que sempre hi és i no fereix ni s’acaba.

Però quan el retorn s’acosta comença el fet, el dubte, la màgia donant peu a una rèplica inexistent a què don vida paraula a paraula, gest a gest amb els ulls oberts, la mirada enfora i els peus que no em toquen en terra. Llavors visc amb els peus a l’aire!

Ets una ficció. I hauré de fer-me el ferm propòsit d’anul·lar-te o acabaré penjada d’un fil, d’una història que escric mentalment. El joc del miserable, de qui no vol tocar fons i tornar alçar-se.

No ha estat tant gros i un moment o un altre s’haurà de convertir en cançó i nedar la mar blava. Cap a una altra platja. Ones diverses encenent la mar, fent-la salvatge. Benvinguts al temporal companys…veure’m com acaba! De fet, desactivar artefactes hauria de ser la prioritat i no mesclar benzina i rauxa.

No ets real, però et faig créixer a cada instant i començ a assustar-me. No ets real, no és real, em repetesc, de vegades, però ara mateix no tenc altra cosa.

Produir relats m’espassa les hores. I aconseguesc pel mateix preu distreure’m la nostàlgia, la nafra. Esperem que no vagi a més la irrealitat i que continuï mal·leable dins un pla secret i manejable, fins que sigui el moment de l’ara!

N’hi ha que corren i n’hi ha que queden quiets

N’hi ha que corren i n’hi ha que queden quiets. N’hi ha que fugen físicament i n’hi ha que fugen mentalment. Tots, per igual, s’enfronten a les mateixes experiències però en diferents conseqüències i sorts. Descriure-les serà la base de cada història pròpia. Entendre-les farà que el pas endavant sigui més segur.

Poemes Traduïts al castellà


Traducció d’Arena Petit

Erato bajo la piel del deseo. Antología de poesía erótica, Pura Salceda. Ed. Sial / Contrapunto.

Madrid, 2010

 


Poemes llibre Pèl de cony


PELO DE COÑO

Un pelo de coño
me susurra el fín de nuestra era.
Me explica (un montón de) historias pornográficas
que ha tenido la suerte de sobrevivir.
Me mira fijamente me obliga a tocarme.
Buscando por el suelo encuentro treinta más
y me hago un porro.
Después la lengua pega la desgracia.
Chupo fuerte y lentamente llega el éxtasis.
!Tiene gracia ya no os necesito!

 


 

Poemes del llibre Sang de me


 

Me acerco al espejo lentamente y lo beso
se parece tanto mí como yo
experimento lo inefable.

 


 

No puedo dormir pensando en ti
me excitas la destreza.

 


 

JUEGO DE DOS

Al caer la noche
juego de impaciencias sobre la pálida luna,
reflejo en los ojos empapados de deseo, la blanca luna.
Vuelves a mi, después de tantos años como cada noche.
Revivimos juntos momentos eternos,
llevados por la lujuria.
Contengo si puedo el paso del tiempo,
que busca culminar el paso de las horas,
y encontrar por fin el reposo que tanto merece.
Para empezar de nuevo por la mañana.
Aunque ahora el mañana no nos importa,
culminar el hoy limitados por el tiempo.
Mi contexto busca cobijo entre tus muslos.
Recorriendo el cuerpo se va la noche
y nos sorprende la madrugada.

 


 

Tu cuerpo llama al deseo por su ausencia de forma
bestia encendida destrózame con tu fuerza!
Pégame fuerte y olvidaré que ya no me quieres
y que posiblemente no lo hayas hecho nunca.
Pero tus ojos reflejan el fuego que sientes por la vida.
Tu odio tu rabia.

 


 

Si pudiera reprimir el deseo de respirarte breve,
!lo haría!

 


 

¡Sin duda te elegiría a ti
para tatuarme la piel sin reservas!
(Este conjunto de dolor placentero te sorprendería)

 


 

ALUCINÓGENO II

¿Qué te parece si entramos en casa del vecino
y nos afianzamos su cama de agua?
¿Que te parece si follamos a medio camino
entre el ascensor i la escalera?
¿Que te parece si nos casamos esta noche
sellando el error con un deje de alga?

¡Entraré en ti y te protegeré de mí,
después invertiré el proceso
y te daré Zotal por esnifármelo!

 


 

MENUT II

Mi pierna bajo la sabana
te excita.
Saltas sobre mí a cuatro patas,
y te restriegas pisoteando y mordiendo la manta.
A veces te dejo hacer
otras te meto una hostia!

 


 

Estrenava biquini nou

Estrenava biquini nou. Estava tan contenta. Era un biquini blau i groc, de colors llampants i amb un dibuix de roba estesa al darrere. La mare el m’havia duit i m’havia fet feliç. I a la fi l’estrenava.

A l’estiu, després de la festivitat de Sant Pere, ens instal·làvem a Alcúdia. El padrí ho era, i abans a Mallorca el sant era molt més important que l’aniversari, per això, esperàvem per instal·lar-nos-hi passat el sant. Brufàvem el padrí, lo patriarca, i després partíem. En aquell temps no hi havia tants de cotxes, ni ens movíem tant d’una banda a l’altra. Per tant una vegada desembarcades a Alcúdia ens hi passàvem tot l’estiu fins que l’escola tornava a començar. El pare anava i venia de Palma, menys els dimecres. Ell sí que treballava, en aquell temps dèiem que la mare no.

Anar a Alcúdia era tota una aventura. L’apartament a l’hivern quedava buit per tant per anar-hi l’hi havíem de traginar tot. Des de la roba als estris de cuina, des de la televisió al menjar…Qualsevol cosa que poguessis necessitar li havies de dur, perquè els dos souvenirs de menjar que hi havia en aquell moment tenien molt poca cosa. El menjar el solventàvem amb una anada prèvia a Continente, carregats fins dalt de llaunes, botelles, torca-boques, paper de cul, detergents, sabó…i tot el que sempre és a una casa i no t’adones que no creix dins l’armari fins que amb els anys et toca comprar a tu.

A Alcúdia a l’hivern no hi quedava res perquè en aquell temps, les coses no es duplicaven. Si els hi volies els hi traginaves.

Nosaltres sempre traginàvem. El pare anava tot sol, amb el supermirafiori fins dalt i la meva germana i jo amb la mare. Record el cotxe amb els seients del darrere tombats. La mare conduïa, la meva germana asseguda al davant i jo al darrere. Mal asseguda entre els cossiols de la mare. No anava fermada, no calia. Els cossiols eren molt importants. Sempre varen ser la seva dèria. Els cuidava tant com a una filla, i pobra dona no tenia sort. Li costava horrors que surassin. I els que sobrevivien a Palma, venien a Alcúdia. Per a ella hauria estat un crim deixar-los abandonats dos mesos tot sols. 

Així, arribàvem a Alcúdia. Els veïnats, la gran majoria de sa Pobla, ja hi eren. Alcúdia era llibertat. Aigua, sol, bicicletes, jugar tot el dia fins tard, tots a la fresca. Sense ser-ho érem durant dos mesos d’estiu una petita família. Els padrins jugaven a cartes al bar de baix. Els pares quan treballaven anaven i venien i nosaltres jugàvem.

Cada dia, llevat dels cap de setmana, la mare ens feia fer deures, ella deia que per no perdre, ara sé que per entretenir-nos mentre ella feia el dinar per poder anar a torrar-se que li encantava. Sempre hem estat d’aixecar-nos tard, a casa. I no partíem a la platja fins a les dotze i mitja, una. Cosa que als veïnats els admirava. Els poblers a la una en punt ja dinaven, nosaltres a les tres i mitja, perquè esperàvem el pare.

La mare agafava la gandula i la senalla amb la crema, el seu llibre, les tovalloles i les juguetes d’arena. Nosaltres ajudàvem, duent el que podíem. Anàvem a la mar. Perquè abans no s’anava a la platja, s’anava a nedar. I els padrins mallorquins amb aquells banyadors característics, que no sabien nedar entraven dins l’aigua i es remullaven.

Quan arribàvem la mare muntava la gandula, ens treia les juguetes, s’untava de crema i es posava a llegir mentre la meva germana i jo jugàvem a fer castells o a fer forats o a cercar cucs o simplement estàvem en remull. A Alcúdia l’aigua no tapa. Si vols no fer peu, l’aigua blava, que en dèiem, has de caminar molt, perquè durant els primers 100 metres només hi ha un pam d’aigua. Això per a tots era ideal. Nosaltres a lloure i ella el seu merescut descans.

De tant en tant anàvem a nedar, braçals i flotador posats i sempre amb la mare, a l’aigua blava, allà on la mar fa forat i tapa, perquè ens havien ensenyat que a la mar no li han de tenir por però li han de tenir respecte. A més ho reforçava amb un conte que s’havia inventat d’una medusa petita, que per no creure la seva mare havia estat a punt de morir. Ho brodava.

Quan sortíem, la mare ens eixugava amb la tovallola i després feia sempre la mateixa cerimònia. Amb un poalet anava a cercar aigua, s’asseia a la gandula i es feia els peus nets a consciència. L’arena la molestava. Molt. Es rentava els dos peus, posant esment en els talons perquè l’arena no li anàs al damunt. Si mentre jugaves, arrebossada d’arena, t’hi atracaves, estirava els braços per aturar-te, perquè l’arena no pogués arribar a seva zona de confort desarenitzada, i feia un moviment amb les dits que encara record. Amb el dit gros i els dos següents els fregava ràpidament com volent desfer-se de l’arena que duia als dits perquè caiés a terra. Els altres dits de cada mà, restaven immòbils, rectes i en moviment ascendent per amunt. Semblants en posició a com posava aquests dos dits darrers  el pare quan bevia.

El mateix moviment feia quan menjaves un polo o un caramel i en duis pertot:

  • Aaaaaaaai, te’n poses per tot! Mostoseta! que ets una mostoseta!

A vegades els adjectius anaven en català, a vegades en castellà, perquè familiarment de tots era sabut que els mals adjectius, en castellà adquirien un to diferent, més d’estimació, que en català t’haguessin pogut ofendre. Era un costum de la mare. Incompressible des de defora, però compartit i respectat per tots. Així “babosita” quan cercaves insistentment que et fes cas i estar tot el dia damunt d’ella, adquiria segons ella un to tendre que et controlava fora fer-te sentir malament.

Enteses infantils, pactes familiars que una accepta des de petita sense qüestionar. Això a casa era així. Potser anava més enllà, perquè t’estim, a mi, ma mare no m’ho va dir mai, sempre deia “ta quiero”, així talment, crec que per no sentir-se tan vulnerable de cara a expressar els sentiments en veu alta. Perquè, a casa, de xerrar xerràvem molt, de tot, i ens estimàvem molt però de sentiments no en xerràrem mai. Malgrat ser-hi i sentir-los, perquè a casa sempre hem estat d’aquells amb excés de sensibilitat dissimulada. Ho pal·liàvem amb humor compartit, cançons, i històries familiars molt nostres. Però posar-hi veu ens era massa. Els sensibles i les seves parets de pedra. Tot molt mallorquí.

 Devers les tres arribava el pare. Nedàvem, fèiem un castell i cap a casa.

– Encara no heu dinat?. A n’aquestes hores dinau? Sempre dinau a unes hores! Noltros ja hem fet sa digestió! – Eren els comentaris dels veïnats ara sé que per fer-nos cas. Per parlar d’alguna cosa. Com qui no li basta saludar quan et veu perquè vol ser agut, però tampoc sap què més dir-te.

D’aquí vaig créixer amb la idea que nosaltres, no érem com els altres. Dúiem els horaris girats. Però la veritat és que ens adaptàvem com la resta a l’horari de la feina dels pares.

Els caps de setmana venien els padrins del poble i s’instal·laven fins diumenge i els pares aprofitaven per anar a ballar amb els amics als bars dels tres hotels que hi havia a la zona. No n’hi ha havia més. De fet, quan en grup agafàvem les bicicletes per anar a fer una volta, passàvem pels solars plens d’arbres i vegetació on aprofitàvem per jugar a fer bots i derrapades i a augmentar considerablement les genolleres. Crosteres que amb el sol i l’aigua no ens duraven gaire temps i es convertien en ferides de guerra. Anaven tots nafrats, i plens de picades de moscarts que a mitja tarda ens devoraven.

Els estius eren genials. Eren aigua, sol, corregudes, pilotes, bicicletes, gelats. Eren llibertat en demostració màxima.

Després de dinar, la mare ens donava cada dia 25 pessetes per comprar un polo d’aigua. Sempre tenia problemes per triar, entre menta i taronja. Els diumenges amb el padrins en podries triar un de més car. Era festa. Record que de vint-i-cinc passaren a trenta i després a trenta-cinc, a quaranta i a quaranta cinc. Any rere any, era el marcador del temps, en aquell lloc de platja els infants el detectàvem així. Quan arribaren a cinquanta-cinc, la mare ho va trobar molt car, i ja no baixàrem al souvenir de baix a comprar-ne un cada dia. No record com ho va solventar.

A Alcúdia es jugava fins hora de sopar, perquè el berenar el pujaves a cercar i te’l menjaves mentre jugaves. Després de sopar nosaltres, com que érem diferents i sopàvem tard  teníem menys temps, però aprofitàvem fins al darrer moment.

-Quan tanquin es souvenir per amunt! Que no vos hagi de cridar.-

No ens havien de cridar a cap. Perquè tots devíem tenir les mateixes ordres. I sabies que faltava més o manco una hora per pujar quan la madona i la nina, l’ajudant d’aquell any del souvenir, començaven a replegar.

Al carrer hi havia una botiga, un bar on el padrins jugaven a cartes cada horabaixa i que feia menjar de guiri, el souvenir de la veïnada i un restaurant que tenia l’únic telèfon de la zona. Telèfon que el pare donava per si un dia passava res els poguessis localitzar. La resta tot eren apartaments i l’altra costat de carrer tot eren solars buits plens de pins. I al darrere un hotel on els diumenges anàvem a nedar a la piscina. Teníem de tot.

Havia arribat el dia d’estrenar el biquini. Me’n record com si fos ara. Era tan groc i tan blau, m’encantava! El padrí m’havia donat una moneda de vint-i-cinc perquè anàs a jugar a la maquineta. Matar marcians, m’agradava molt. I els caps de setmana em donava doblers per jugar-hi una partida, si hi havia sort, dues.

Aquell dia només en tenia una de moneda. I vaig baixar al bar, porta per porta de casa. Vaig entrar, vaig posar el doblers a la ranura i em vaig enfilar al tamboret que hi havia davant la màquina. Vaig començar a jugar. El cambrer del bar d’aquell any, va venir a veure’m jugar.

Quan vaig perdre i la partida es va acabar, hi va posar vint-i-cinc pessetes més perquè pogués continuar jugant i sense dir res, em va ficar la mà dins el biquini i em va començar a acariciar. Record la sensació però no la sé explicar. Vaig quedar parada. No em podia moure.

– No te moguis ara venc i en jugaràs una altra.

Havia entrat un client. Se’n va anar a la barra. Record pensar que me’n volia anar però que ell m’havia dit que quedàs allà. Record aquell moment de no saber què fer. Vaig botar del tamboret i vaig córrer escales amunt fins a ca nostra. La següent imatge que tenc, al passadís amb ma mare i la padrina dretes totes tres. Elles xerràvem fluix, no me miraven. Jo els arribava a mitja panxa. Ma mare me va posar dins el llit perquè dormís. No record res més. Això sí, l’endemà les ordres eren de no entrar més al bar. Hi vaig tornar entrar però amb els altres. I record que quan jugàvem al billar i ell venia sempre els ajudava a posar bé el pal per aprendre a tirar.  Sempre amb una rialla. Record la seva rialla. Aquells ulls badats.

No se’n va parlar mai més. Només record qualque vegada, els grans entre ells però davant nosaltres, parlaven d’aquell cambrer que ens molestava i que tenia les mans molt llargues i que no va tornar quan va acabar la temporada.

Encara ara no sé què va passar, perquè a ca nostra no se’n va parlar més. I si treies el tema la conversa sempre era la mateixa, aquell cambrer que tenia les mans llargues. I aquí s’acaba. Fins que un dia, d’adolescent, amb mon pare al replà de baix de l’apartament, de sobte la seva cara. Era ell. No l’havia tornat a veure. Ell, la seva dona i els seu dos fills. Una altra sensació, una altra fiblada. No la sé explicar, però la record perfectament. Paralitzada.

Ells es saludaren. Jo devora el meu pare.

– No te’n recordes d’ell, Maite?- Vaig fer que sí.

Ell em va fer dues besades i em va presentar la seva dona. També la vaig besar.

-Has crescut molt- em va dir mentre em somreia.

Feia la mateixa cara, la mateixa rialla, els mateixos ulls. Després de cinc minuts se n’anaren. El pare i jo continuarem.  No parlarem de res.

Fets que oblides, però que un dia de sobte recordes. Sensacions que s’expliquen quan veus una pel·lícula i una dona que es renta la pell amb insistència perquè se sent bruta. I per més que es frega la sensació no desapareix. I et trobes una altra vegada dins aquell llit d’estiu i et ve al cap que no et volgueres posar més aquell biquini groc i blau que t’encantava, tan contenta que n’estaves.

Sentiments que tornen quan anys després llegint un llibre, una altra dona explica que no sent ressentiment per aquell home que un dia de petita l’acariciava davall un arbre. No hi penses més, però de més gran saps que hi ha moltes més històries, que succeïren, que succeeixen i que es callen. O se’n parla fluixet, com d’amagat, amb llàgrimes, amb culpabilitat i amb molta ràbia. Perquè n’hi ha que tengueren pitjor sort que tu i a qui el monstre els aglapí fort truncant la seva infància. Conseqüències que et determinen, en major o menor grau, i aprens a detectar amb conserves sempre amb tu, callant o en veu baixa.

Poemes Solts


Inventari  

Dins el meu món enfust dinars
barat banyeres per plats de dutxa amb cocodrils verds
i tom parets que no sé si em molesten.

Dins el meu món calefaccions l’hivern,
duplic piques rentamans per poder triar
i canvii ronyons per sofàs vermells de pell de puta.

Dins el meu món estrén somier i matalàs,
perpetuu tassons i plats, recuper baguls
i emblanquin aquells que no indult però que queden.

Dins el meu món aferr ciutats
i els amenaç enfrontant-hi elefants amb binocles.

Dins el meu món umpl l’espai de dones de metall,
de lliris blancs i de lletres liles.

Dins el meu món recuper el so d’un altre temps
a la veu d’un pingüí encorbatat
i em diu els graus un dragó que ha decidit no entrar.

Dins el meu món presideix les nits el sentiment viscut
d’un full negre de cinc pams,
i un moblet bar que guarda licors d’avantpassats.

Dins el meu món hi creix intermitent l’única amant
tragí de bols d’aigua i de carn,
i redola pèl embolicat de ca aquí i allà.

Dins el meu món guard el record del moix company que vaig vetlar,
cremant febres de molts de graus
i hi ha molt de lloc, molt d’enyor i molta pau.

Dins el meu món governa un sac de sucre gegant,
que fa el que vol, allà on vol
i se li ho consent.

Dins el meu món el desig s’escapa i la ironia persisteix,
no hi ha ni home ni dona sinó visió del gest.

Dins el meu món el vers fa despertador nocturn,
el mòbil d’apuntador de veus
i qualsevol paper és bo fent de vaixell.

Dins el meu món tots som amics i confidents
i la llengua oficial ni s’entrediu, ni té complexes.

Dins el meu món de vegades fa olor de moussel…

El meu món inacabat el dec als meus,
a unes sabates de fer via
i al coratge abastament d’alçar tota sola una armari doble d’Ikea. 

                                                                                                        Setembre 2011

 


 He arraconat la roba,
fa sol però diuen que vol ploure.
He regat les plantes perquè no passin set.
He tancat finestres i persianes.
He agafat uns calçons i dos jerseis
encara fa calor però sempre tenc fred.
He agafat les claus, he tancat la porta en pes
i he partit.
Comença la revolta.

2019

Li agafes la mà i la veus morir

Li agafes la mà i la veus morir. Acotada al seu davant la crides pel nom, mentre la sacseges violentament. Veus com allò que tu reconeixies com la padrina abandona el seu cos i com, per un segon, només és carcassa. Mentre, continues cridant el parentiu – buela, buela – i la sacseges, una altra vegada.

De sobte, el miracle. La carcassa recobra el pes i la màscara deixa de ser-ho per obrir els ulls. Tu respires alliberada, ella no diu res. Et mira. Desorientada. Totes dues esperau la definitiva. Hem guanyat temps i això ja és una alegria!

Veure morir els teus té coses bones i coses dolentes. Primer, la sort d’haver-los tengut més temps amb tu, no tots tenim aquesta sort, jo per exemple vaig conèixer els quatre padrins. I després perquè  amb cada mort aprens un sentiment, una pèrdua diferent, depenent del temps, l’edat que tens, la relació que hi tens i la malaltia que definitivament els allibera del seu pes.

El primer mort, la pèrdua que m’ha acompanyat més temps i que crec que donà lloc a la nafra, va ser el meu padrí de Sineu. Una setmana després, baixant l’escala del pis de dalt, el vaig sentir respirar. Em vaig aturar estranyada. Agafada al pom lluent, el vaig sentir perfectament. Era ell, respirava. El coneixia. Possiblement l’inconscient, m’és igual, va ser com no perdre’l mai més. La mateixa sensació que tenia quan em visitava en somnis. Durant molts d’anys, de tant en tant, pujava pel carrer de sa creu de davant ca nostra. Jo, al portal, l’esperava inquieta, desorientada. Ell em reia, no deia res mai. Me mirava i reia, com dient-me que hi era, que no havia partit mai. I jo l’entenia.

D’aquell moment tenc imatges, records breus, converses. Ell assegut a la butaca amb el pijama. Jo asseguda als seus peus jugant amb un ca.

-No veuen res més – diu ell, amb un to trist com si volgués que li fes més cas i no perdés el temps fent carícies a l’animal. En aquell moment no l’entenc, però record perfectament el to de veu que, anys després, de vegades encara em feia sentir culpable. Si ho hagués sabut, si n’hagués estat conscient…

Record, asseguda al seient del darrera del Supermirafiori de mon pare. Carretera de Sineu a l’alçada just abans dels revolts . La meva germana asseguda a la dreta. L’espatlla de mon pare vestit amb camisa blanca. -S’abuelo és mort… Però no heu d’estar tristes perquè pobret estava malalt –

Després Sineu, el despatx, buit de mobles i ple de cadires per a l’ocasió, ple de gent. El vetllen. La meva padrina plora i m’abraça mentre em diu que el padrí m’estimava molt.

Després, la seva habitació també buida, només el taüt enmig en vertical. Ell vestit amb el jec i cobert per una reixeta. Som tota sola, i dreta al seu costat fic el dit per uns dels forats, li acarici la mà. Aquelles mans grosses i fortes. No plor, sent molta pau. Després al terrat de dalt, enfilada a l’escala, perduda en el paisatge. Ell m’havia fet un tamboret perquè m’hi anàs millor pujar. Asseguda allà dalt record la cullereta de cafè plena de Terry que em donava sempre que es rebentava el cafè. I m’hi estic fins que el pare em ve a cercar i em diu que baixi que no vol que estigui tota sola.

Tenc dotze anys, i una de les persones a qui més he estimat és morta.

És la meva primera topada amb la mort, de prop, cara a cara. No és complicat. Superar l’absència serà diferent, em costarà molts d’anys i moltes més forces.

I al final ve l’hòstia…

L’eufòria desfermada passa a tristor. Tristor per un amor que no ha anat bé. I no és el primer, però el temps i els conceptes et juguen en contra. I l’entorn. L’entorn és eixordador, mut, erm.

Malgrat reconèixer l’absurditat dels sentiments, hi són. Sentiments egoistes, bruts encara que breus i fugissers envers l’altra. Envers tu contraposada a l’altra.

Aquesta manca de determinació malgrat pensar-te. La manca de valor, de resolució. La incapacitat per enfrontar una realitat adversa, que una  vegada superada, et pot dur més enllà.

El compromís. El fals compromís, perquè el vertader hauria de ser precisament en caminar més enllà d’un mateix, més enllà de la dualitat, transformar-se.

 I reconeixes la valentia de l’altra. Però els sentiments hi són. I afloren sobtadament, a estones, i et sorprenen. En petites dosis que calmes sincerament amb raonament i respecte.

Petits instants melancòlics, nostàlgics que acaben la majoria de vegades així, però que d’altres es converteixen per un moment en veritables petites dosis de ràbia. I no pel fet en sí.

La decisió no l’has presa tu. No en veu alta. I et fa ràbia, per un moment. I et sents pitjor encara, perquè no vols ser així. No ho vols sentir, però passa.

I et sorprens gelosa d’una cosa que ni tan sols vols, però que el temps i el context et fa sentir com a teu. La meva dona. El més complicat sempre és redirigir el cervell i tornar a la solitud de les accions, de les projeccions, dels conceptes. Tornar a la solitud del cervell… Adequar-se a l’1 després d’anys encabida en 2, no és bo de fer.

I reconeixes moments sentint-te representar un paper, que no t’escau gens. Conscient penses que ja t’està bé, com qui juga sabent que només és un joc i una estona. Pensant que no té importància, enduta per l’emoció del gest.

Et veus enmig de tot. Et reconeixes fent paret. Ningú t’ho demana, ho fas perquè vols i perquè cal, però el teu paper no hauria de ser aquest.

Amb el temps, t’assalten els fantasmes. I et saps preguntant-te si això és tot. Si era això el que volies quan et pensaves diferent i projectaves fort i lluny, i creus que no era això. Però no ho saps. I deixes pas a la incertesa. I obtens més respostes de les que vols, i et quedes igual però pitjor. I et destrosses, per trair-te primer i per egoista després. Sempre els extrems. I la culpa. La santa i beneïda culpa, que tot ho té i tot ho tenyeix.

I no saps què fer. I després et fuig. I tot continua. I els moments són bons moments. Però no saps què fer amb els sentiments, quan aquests tornen. I no ho dius a ningú. I tot continua… La diferència ets tu, i l’altra, la diferència també està en l’altra.

I així, et trobes mesos després tenint aquests sentiments que no vols sentir. I les granotes, convertides en consell de sàvies et diuen que és normal. I no ho entens.

Realment, crec que no són meus. Les intuesc comuns, imposats, generació a generació, per una societat fomentada en el 2, en un tipus de 2, i auto-controlada individualment per cada 1 enfront d’aquest 2.

Sí, ho crec fermament, però saber-ne l’origen no m’ajuda a combatre’ls. Per desfer-los només hi puc posar més amor i seny. Pensar el que és just i el que no, és el que m’ajuda.

Perquè és ver que al final el nostre 2 no ha anat bé, però a n’aquest 1 que som, la fa feliç la felicitat de l’altre 1 ja no 2. Perquè l’estim, i l’he estimada molt, i perquè malgrat el temps, el so del concepte la meva dona encara em té el cervell…

I entre confessió i confessió em trob explicant-me el món des de mi mateixa.

Poemes traduïts a l’occità

Traducció de Mànel Zabala

Edició Veus Paral·leles 8, de l’Ebre al Roine: vuit poetes

Barcelona, 2010


Tornariái a la mar freja per te quèrre, perquè te soi fisèla
e res càmbia ja, lo fach de la naissença.
A l’endedins de las entralhas me coa lo mal d’unas autras entralhas
que partisson de ieu, copar lo cordon
de las distàncies.


ALLUCINOGÈN

Reünion de vièlhs dins lo ragartge,
violacion de paurs, suïcidi d’armas.
Vira l’absurd, te tòca.
Chaplas la sang, t’agrada.
Tastas la sang, te tacas la camisa.
Dessenhas un còr a cada pança,
te tatoas l’anticrist…


PEL DE CON

Un pel de con
me mormolha la fin de la nostra èra.
M’explica un fum d’istòrias pornograficas
qu’a agut l’astre de de subreviure.
M’agacha fixament m’obliga a me fretar.
En cercant per terra ne tròbi trenta mai
e tubi un petard.
Puèi la llengua aganta lo malastre.
Chuqui fort e arriba lentament l’extasi.
Es comic ! Ai pas mai besonh de vosautres !
Se me poguèsse reprimir lo desir
de t’alendar brèu,
o fariái !


Sens dobte te causiriái a tu
perque me tatoèsses la pèl sens resèrvas !
( aquel ensems de dolor plasent t’estonariá ).


Pòts umids
pèl gelada… OMBRA !


Visions de tu
m’amanhagan los rasors.
Revolum de nom
me tòrnan sord, sens racacòr…
Odors de pèl, ensems de còrs… esquizofrènia !


MÒRTS TOTJORN ( EN CONTRIBUISSENT CULTURALMENT A LA GENETICA )

Rebalam de morts
Rebalam totjorn de morts
De morts vivents morts lausa
De morts morts morts ròda
De morts conscients morts memòria
De morts qual sap
Totjorn de mòrts caminant a l’encòp…

E cada còp mens d’espaci e mai fossa
mens de luòc e mai de proposicion
mens de camin e mai de poble
mens de passa e mai de gèina
mens de verin e mai de lausa
mens luènh e mai endefòra
mai pel dintre e mens pel defora
mai de malastre mai de joia
mai coratjosa
mens esclava…

Esclava de ieu del Ieu
De las circonstàncias,
De las dichas de las fèstas
De las drògas,
De l’amor de l’amor?
De l’amor benlèu encara,
Dels eretges de las noves
De la lucha de la revòlta
De la malfisança…

E malgrat tot pauruga encara
malgrat tot malgrat tu
malgrat ieu que me parles ara
malgrat aquesta serada grisa m’aja dobèrt sas pòrtas.