( buit / maria )

buit / maria 2010

A la meva mare per arrelar-me a la terra; al meu pare per donar-me ales!

           

Revisió de nau
Revisats els canons, el rom, el pa i la sal…
Comptats els tripulants, els animals i els pirates…
Faig recompte,
en l’ensurt,
he perdut una mare i mitja!


“Acabó una vida destruyendo otra. Desastre que procuró un alma que murió de olvido. Su voz enmudeció de pronto, sin dar razón alguna. Sus ojos cayeron presos de un gris obscuro que revestia el alma.
El cielo, abatido, decretó dos lunas de temibles lluvias. La tormenta sobrevino entonces y sobrecogió a las gentes. El agua, indomable fiera, arrasó la nada que encontró a su paso y el viento vació estancias ya vacías. Sembró de muerte. Los campos alumbraban cuerpos y enterraban bestias. Crujió la tierra al crujir el cielo y devoró a su paso el silencio yermo. Acabó una vida destruyendo otra…
La quiso tanto y ella murió aquel día!”


S’acaba la fosca, comença la nit,
dels teus ulls, dels meus, col·lectiva llum que ens emmiralla
a tots i ens uneix silent.


El niu
El niu es desmorona…
I jo m’obsession en fer-ne un de més petit,
que sigui meu, i que s’inclogui
dins el que queda de l’altre.


– ¿Gala, qué es eso de que llevo un muerto pegado al alma?.  ¿Qué quiere decir, que pienso demasiado en él, que estoy obsesionada? […]
– Él también piensa en usted, a veces, hasta dice su nombre y usted lo escucha, pero se engaña diciendo que no es él, sino el río, el viento, o la rama que rasca los cristales, cualquier cosa…
You are the one, J.L. Garci

Morts tothora (contribuint culturalment a la genètica)

Arrossegam morts
sempre arrossegam morts
morts vivents             morts llosa
morts morts                morts roda
morts conscients     morts memòria
morts qui sap
sempre morts caminant alhora…

I cada cop menys espai          i més porta
menys lloc                   i més proposta
menys camí                i més poble
menys passa              i més nosa
menys verí                   i més llosa
menys lluny                 i més enfora
més per dintre           i menys per fora
menys desgràcia      més joia
més valenta                menys esclava…

Esclava de mi         del jo
de les circumstàncies,
de les dites             de les festes
de les drogues,
de l’amor,              de l’amor?
de l’amor potser encara,
dels heretges       de les noves
de la lluita               de la revolta
del recel…
i així i tot poruga encara
malgrat tot          malgrat tu
malgrat jo que ara em parles
malgrat que aquesta tarda grisa m’hagi obert les seves portes.

26 d’octubre de 2006


La taca
Ella
anclada en la seva seguretat de gel
i egoisme bàrbar
continuava rebel·lant-se,
apareixent
Una i una altra vegada.


El forat negre ho engoleix tot.
Se’n duu parets, sostres, carrers sencers,
i fins i tot paisatges
reals, i irreals d’infància.
I jo al llit
atònita i immòbil mir l’espectacle.
Plor adéus, relleus
d’infant que no em pertoquen.
I el forat creix ,
i el vent em pren la manta.
Continu perplexa,
rompuda davant el buit immens
que esdevé tot.
Fora norma, fora casa,
enmig de res, reconstruccions vàries.
I en Trui me mira,
ell també pateix…
Avui aferrats tots dos damunt el llit
ens consolam el fred i la pèrdua.
Et ploram la pell,
talment dos nins orfes.

_______________________________________

Fèiem passades per sobre seu,
l’admiràvem terriblement amb els ulls incerts.
Quin degotís de carn estirada en sec que ens plorava el cos i l’ànima

El mar, davall nostre, passejava un taüt embrutat d’algues.
Gorrions endins el sobrevolàvem…
Però ara, els peus tocaven en terra,
convertits en carn, en nosaltres.
Mentrestant, el taüt neda la mar
Ramells de flors el tapen…    és la mare
Vull tornar però no puc.
I ens ho miram intentant fugir,
però a les roques, el relleu ens crida:
– Tornau aquí! ara em toca a mi procurar-vos manta.-
Ella agafava el relleu i ens prometia calma…


Tornaria a la mar freda a buscar-te, perquè et som fidel
i res canvia ja  el fet de la naixença.
Entranya endins em cova el mal d’una altra entranya
que parteix de mi i acaba em mi.

Tallar el cordó de les distàncies.


Som i estic configurada d’altres, o no som jo com deia en Rimbaud i som una altra, perduda del temps i de l’oratge. Encabida en nous recers que esper un dia o un altre hauran de presentar-se, encara nous malgrat aquesta espera llarga, que ara ja em tempta..
Encabida en nous recers, transportada allà on pensava que hauria d’haver estat ma casa. O per contra, mudada pel temps fa estona que ja no ho és i he de tornar trobar-la. Enllà de tot, inmersa en l’origen mateix que em xucla i m’escup i m’enganxa sense adonar-me’n, sense jo poder fer res.
Potser fa temps que ja m’ho sent, que ve d’enrere i no ho accept encegada de tant voler veure-hi, o potser tornar cercar on repenjar-me per anar més lluny per continuar el camí un altre cop amb més força. Necessit sense saber ben bé encara què ni com o potser només esperar el moment just de sentir-me ja de nou dins un corrent nou. Desitjos enllà de l’experiència que és aquest omplir-se d’un mateix, deixalles del temps que som nosaltres i en què ens convertim finalment. Aquest desgavell d’explosió rebel, inabastable que és aquest tot, aquest seguit d’informació brutal, a destemps, de sentiment. Aquest no sé què inabastable que pretenc que vivim sense viure res i vivint baldament.
Aquesta fusió i tanmateix aquesta pèrdua que ens manté ferms. I fidel a què? A mi? a res!

Sona un mòbil…

Fragmentat és l’adjectiu que hem fa paraula , ara ho veig ! aquest control de no sé què, l’aquí i l’ara a què se’ns ens exposa contínuament, tecnològicament contraris a nosaltres, d’aquest tot.  Potser la immediatesa constant que ens encega contínuament sense adonar-nos-en.
La problemàtica de l’ara!

maite brazales