Viure amb els peus a l’aire

Surt d’aquest cercle que t’ennuega,

d’aquest conjunt d’irrealitat latent

que conformes per passar les hores.

Fes-te real, o millor dit, fet present

perquè de real ja ho ets una estona llarga.

Et sents, pateixes,

sobretot pateixes amb aquesta cara d’infant innocent

i terriblement feliç que t’acompanya.

Perquè també ho ets de feliç, terriblement feliç,

i dissimuladament nostàlgica.

Sempre aquest puta cinquanta per cent,

sempre aquesta puta dualitat absurda, irreal

confrontada amb tu mateixa.

Aquest oioi i aquest ser feliç,

aquest ser gran i alhora infant confiable.

Aquesta puta dualitat

sempre aquestes dues anses,

aquests dos extrems.

Aquesta nafra latent,

baix un cos feixuc d’alegria veritable.

Com pot ser aquesta escletxa que de tant en tant

deixa entreveure el torrent de mal?

Aquesta felicitat sincera i aquest forat que de tant en tant

 deixa sortir el sentiment, la desesperació, feta líquid,

que et recorre el cos pell endins.

Lo puta riu,

sempre tranquil en aparença!

Despertar-me amb el teu alè

Aquest despertar-me amb el teu alè al clatell i sentir-te tan real com tenir tot el cos eriçat, viu, elèctric i no poder-me adormir durant una hora. Temps en què aconseguesc calmar la meva sed. La meva sed de tu, inventada perquè no et conec. Inventar-te en cada mirada, en cada conversa que improvís, en cada món d’irrealitat que teixesc.

Un temps paral·lel que no existeix però que m’acompanya. I que jug a interpretar com un albir de dreceres.

No ho sé, i no sé tampoc si ho vull saber ara mateix. Em queda un llarg camí, la solitud no ha estat mai la resposta, ni el veritable camí. Entreveig la fosca.

I aquets ulls rodons que m’observen rere les ulleres…

Res digne de ser esmentat pel seu nom, res que necessiti concepte.

Cap intent sobtat, confiable, durador en el temps i en l’espai. Pens per tant que és millor l’opció Beta, el moviment perpetu que sempre hi és i no fereix ni s’acaba.

Però quan el retorn s’acosta comença el fet, el dubte, la màgia donant peu a una rèplica inexistent a què don vida paraula a paraula, gest a gest amb els ulls oberts, la mirada enfora i els peus que no em toquen en terra. Llavors visc amb els peus a l’aire!

Ets una ficció. I hauré de fer-me el ferm propòsit d’anul·lar-te o acabaré penjada d’un fil, d’una història que escric mentalment. El joc del miserable, de qui no vol tocar fons i tornar alçar-se.

No ha estat tant gros i un moment o un altre s’haurà de convertir en cançó i nedar la mar blava. Cap a una altra platja. Ones diverses encenent la mar, fent-la salvatge. Benvinguts al temporal companys…veure’m com acaba! De fet, desactivar artefactes hauria de ser la prioritat i no mesclar benzina i rauxa.

No ets real, però et faig créixer a cada instant i començ a assustar-me. No ets real, no és real, em repetesc, de vegades, però ara mateix no tenc altra cosa.

Produir relats m’espassa les hores. I aconseguesc pel mateix preu distreure’m la nostàlgia, la nafra. Esperem que no vagi a més la irrealitat i que continuï mal·leable dins un pla secret i manejable, fins que sigui el moment de l’ara!

N’hi ha que corren i n’hi ha que queden quiets

N’hi ha que corren i n’hi ha que queden quiets. N’hi ha que fugen físicament i n’hi ha que fugen mentalment. Tots, per igual, s’enfronten a les mateixes experiències però en diferents conseqüències i sorts. Descriure-les serà la base de cada història pròpia. Entendre-les farà que el pas endavant sigui més segur.

Estrenava biquini nou

Estrenava biquini nou. Estava tan contenta. Era un biquini blau i groc, de colors llampants i amb un dibuix de roba estesa al darrere. La mare el m’havia duit i m’havia fet feliç. I a la fi l’estrenava.

A l’estiu, després de la festivitat de Sant Pere, ens instal·làvem a Alcúdia. El padrí ho era, i abans a Mallorca el sant era molt més important que l’aniversari, per això, esperàvem per instal·lar-nos-hi passat el sant. Brufàvem el padrí, lo patriarca, i després partíem. En aquell temps no hi havia tants de cotxes, ni ens movíem tant d’una banda a l’altra. Per tant una vegada desembarcades a Alcúdia ens hi passàvem tot l’estiu fins que l’escola tornava a començar. El pare anava i venia de Palma, menys els dimecres. Ell sí que treballava, en aquell temps dèiem que la mare no.

Anar a Alcúdia era tota una aventura. L’apartament a l’hivern quedava buit per tant per anar-hi l’hi havíem de traginar tot. Des de la roba als estris de cuina, des de la televisió al menjar…Qualsevol cosa que poguessis necessitar li havies de dur, perquè els dos souvenirs de menjar que hi havia en aquell moment tenien molt poca cosa. El menjar el solventàvem amb una anada prèvia a Continente, carregats fins dalt de llaunes, botelles, torca-boques, paper de cul, detergents, sabó…i tot el que sempre és a una casa i no t’adones que no creix dins l’armari fins que amb els anys et toca comprar a tu.

A Alcúdia a l’hivern no hi quedava res perquè en aquell temps, les coses no es duplicaven. Si els hi volies els hi traginaves.

Nosaltres sempre traginàvem. El pare anava tot sol, amb el supermirafiori fins dalt i la meva germana i jo amb la mare. Record el cotxe amb els seients del darrere tombats. La mare conduïa, la meva germana asseguda al davant i jo al darrere. Mal asseguda entre els cossiols de la mare. No anava fermada, no calia. Els cossiols eren molt importants. Sempre varen ser la seva dèria. Els cuidava tant com a una filla, i pobra dona no tenia sort. Li costava horrors que surassin. I els que sobrevivien a Palma, venien a Alcúdia. Per a ella hauria estat un crim deixar-los abandonats dos mesos tot sols. 

Així, arribàvem a Alcúdia. Els veïnats, la gran majoria de sa Pobla, ja hi eren. Alcúdia era llibertat. Aigua, sol, bicicletes, jugar tot el dia fins tard, tots a la fresca. Sense ser-ho érem durant dos mesos d’estiu una petita família. Els padrins jugaven a cartes al bar de baix. Els pares quan treballaven anaven i venien i nosaltres jugàvem.

Cada dia, llevat dels cap de setmana, la mare ens feia fer deures, ella deia que per no perdre, ara sé que per entretenir-nos mentre ella feia el dinar per poder anar a torrar-se que li encantava. Sempre hem estat d’aixecar-nos tard, a casa. I no partíem a la platja fins a les dotze i mitja, una. Cosa que als veïnats els admirava. Els poblers a la una en punt ja dinaven, nosaltres a les tres i mitja, perquè esperàvem el pare.

La mare agafava la gandula i la senalla amb la crema, el seu llibre, les tovalloles i les juguetes d’arena. Nosaltres ajudàvem, duent el que podíem. Anàvem a la mar. Perquè abans no s’anava a la platja, s’anava a nedar. I els padrins mallorquins amb aquells banyadors característics, que no sabien nedar entraven dins l’aigua i es remullaven.

Quan arribàvem la mare muntava la gandula, ens treia les juguetes, s’untava de crema i es posava a llegir mentre la meva germana i jo jugàvem a fer castells o a fer forats o a cercar cucs o simplement estàvem en remull. A Alcúdia l’aigua no tapa. Si vols no fer peu, l’aigua blava, que en dèiem, has de caminar molt, perquè durant els primers 100 metres només hi ha un pam d’aigua. Això per a tots era ideal. Nosaltres a lloure i ella el seu merescut descans.

De tant en tant anàvem a nedar, braçals i flotador posats i sempre amb la mare, a l’aigua blava, allà on la mar fa forat i tapa, perquè ens havien ensenyat que a la mar no li han de tenir por però li han de tenir respecte. A més ho reforçava amb un conte que s’havia inventat d’una medusa petita, que per no creure la seva mare havia estat a punt de morir. Ho brodava.

Quan sortíem, la mare ens eixugava amb la tovallola i després feia sempre la mateixa cerimònia. Amb un poalet anava a cercar aigua, s’asseia a la gandula i es feia els peus nets a consciència. L’arena la molestava. Molt. Es rentava els dos peus, posant esment en els talons perquè l’arena no li anàs al damunt. Si mentre jugaves, arrebossada d’arena, t’hi atracaves, estirava els braços per aturar-te, perquè l’arena no pogués arribar a seva zona de confort desarenitzada, i feia un moviment amb les dits que encara record. Amb el dit gros i els dos següents els fregava ràpidament com volent desfer-se de l’arena que duia als dits perquè caiés a terra. Els altres dits de cada mà, restaven immòbils, rectes i en moviment ascendent per amunt. Semblants en posició a com posava aquests dos dits darrers  el pare quan bevia.

El mateix moviment feia quan menjaves un polo o un caramel i en duis pertot:

  • Aaaaaaaai, te’n poses per tot! Mostoseta! que ets una mostoseta!

A vegades els adjectius anaven en català, a vegades en castellà, perquè familiarment de tots era sabut que els mals adjectius, en castellà adquirien un to diferent, més d’estimació, que en català t’haguessin pogut ofendre. Era un costum de la mare. Incompressible des de defora, però compartit i respectat per tots. Així “babosita” quan cercaves insistentment que et fes cas i estar tot el dia damunt d’ella, adquiria segons ella un to tendre que et controlava fora fer-te sentir malament.

Enteses infantils, pactes familiars que una accepta des de petita sense qüestionar. Això a casa era així. Potser anava més enllà, perquè t’estim, a mi, ma mare no m’ho va dir mai, sempre deia “ta quiero”, així talment, crec que per no sentir-se tan vulnerable de cara a expressar els sentiments en veu alta. Perquè, a casa, de xerrar xerràvem molt, de tot, i ens estimàvem molt però de sentiments no en xerràrem mai. Malgrat ser-hi i sentir-los, perquè a casa sempre hem estat d’aquells amb excés de sensibilitat dissimulada. Ho pal·liàvem amb humor compartit, cançons, i històries familiars molt nostres. Però posar-hi veu ens era massa. Els sensibles i les seves parets de pedra. Tot molt mallorquí.

 Devers les tres arribava el pare. Nedàvem, fèiem un castell i cap a casa.

– Encara no heu dinat?. A n’aquestes hores dinau? Sempre dinau a unes hores! Noltros ja hem fet sa digestió! – Eren els comentaris dels veïnats ara sé que per fer-nos cas. Per parlar d’alguna cosa. Com qui no li basta saludar quan et veu perquè vol ser agut, però tampoc sap què més dir-te.

D’aquí vaig créixer amb la idea que nosaltres, no érem com els altres. Dúiem els horaris girats. Però la veritat és que ens adaptàvem com la resta a l’horari de la feina dels pares.

Els caps de setmana venien els padrins del poble i s’instal·laven fins diumenge i els pares aprofitaven per anar a ballar amb els amics als bars dels tres hotels que hi havia a la zona. No n’hi ha havia més. De fet, quan en grup agafàvem les bicicletes per anar a fer una volta, passàvem pels solars plens d’arbres i vegetació on aprofitàvem per jugar a fer bots i derrapades i a augmentar considerablement les genolleres. Crosteres que amb el sol i l’aigua no ens duraven gaire temps i es convertien en ferides de guerra. Anaven tots nafrats, i plens de picades de moscarts que a mitja tarda ens devoraven.

Els estius eren genials. Eren aigua, sol, corregudes, pilotes, bicicletes, gelats. Eren llibertat en demostració màxima.

Després de dinar, la mare ens donava cada dia 25 pessetes per comprar un polo d’aigua. Sempre tenia problemes per triar, entre menta i taronja. Els diumenges amb el padrins en podries triar un de més car. Era festa. Record que de vint-i-cinc passaren a trenta i després a trenta-cinc, a quaranta i a quaranta cinc. Any rere any, era el marcador del temps, en aquell lloc de platja els infants el detectàvem així. Quan arribaren a cinquanta-cinc, la mare ho va trobar molt car, i ja no baixàrem al souvenir de baix a comprar-ne un cada dia. No record com ho va solventar.

A Alcúdia es jugava fins hora de sopar, perquè el berenar el pujaves a cercar i te’l menjaves mentre jugaves. Després de sopar nosaltres, com que érem diferents i sopàvem tard  teníem menys temps, però aprofitàvem fins al darrer moment.

-Quan tanquin es souvenir per amunt! Que no vos hagi de cridar.-

No ens havien de cridar a cap. Perquè tots devíem tenir les mateixes ordres. I sabies que faltava més o manco una hora per pujar quan la madona i la nina, l’ajudant d’aquell any del souvenir, començaven a replegar.

Al carrer hi havia una botiga, un bar on el padrins jugaven a cartes cada horabaixa i que feia menjar de guiri, el souvenir de la veïnada i un restaurant que tenia l’únic telèfon de la zona. Telèfon que el pare donava per si un dia passava res els poguessis localitzar. La resta tot eren apartaments i l’altra costat de carrer tot eren solars buits plens de pins. I al darrere un hotel on els diumenges anàvem a nedar a la piscina. Teníem de tot.

Havia arribat el dia d’estrenar el biquini. Me’n record com si fos ara. Era tan groc i tan blau, m’encantava! El padrí m’havia donat una moneda de vint-i-cinc perquè anàs a jugar a la maquineta. Matar marcians, m’agradava molt. I els caps de setmana em donava doblers per jugar-hi una partida, si hi havia sort, dues.

Aquell dia només en tenia una de moneda. I vaig baixar al bar, porta per porta de casa. Vaig entrar, vaig posar el doblers a la ranura i em vaig enfilar al tamboret que hi havia davant la màquina. Vaig començar a jugar. El cambrer del bar d’aquell any, va venir a veure’m jugar.

Quan vaig perdre i la partida es va acabar, hi va posar vint-i-cinc pessetes més perquè pogués continuar jugant i sense dir res, em va ficar la mà dins el biquini i em va començar a acariciar. Record la sensació però no la sé explicar. Vaig quedar parada. No em podia moure.

– No te moguis ara venc i en jugaràs una altra.

Havia entrat un client. Se’n va anar a la barra. Record pensar que me’n volia anar però que ell m’havia dit que quedàs allà. Record aquell moment de no saber què fer. Vaig botar del tamboret i vaig córrer escales amunt fins a ca nostra. La següent imatge que tenc, al passadís amb ma mare i la padrina dretes totes tres. Elles xerràvem fluix, no me miraven. Jo els arribava a mitja panxa. Ma mare me va posar dins el llit perquè dormís. No record res més. Això sí, l’endemà les ordres eren de no entrar més al bar. Hi vaig tornar entrar però amb els altres. I record que quan jugàvem al billar i ell venia sempre els ajudava a posar bé el pal per aprendre a tirar.  Sempre amb una rialla. Record la seva rialla. Aquells ulls badats.

No se’n va parlar mai més. Només record qualque vegada, els grans entre ells però davant nosaltres, parlaven d’aquell cambrer que ens molestava i que tenia les mans molt llargues i que no va tornar quan va acabar la temporada.

Encara ara no sé què va passar, perquè a ca nostra no se’n va parlar més. I si treies el tema la conversa sempre era la mateixa, aquell cambrer que tenia les mans llargues. I aquí s’acaba. Fins que un dia, d’adolescent, amb mon pare al replà de baix de l’apartament, de sobte la seva cara. Era ell. No l’havia tornat a veure. Ell, la seva dona i els seu dos fills. Una altra sensació, una altra fiblada. No la sé explicar, però la record perfectament. Paralitzada.

Ells es saludaren. Jo devora el meu pare.

– No te’n recordes d’ell, Maite?- Vaig fer que sí.

Ell em va fer dues besades i em va presentar la seva dona. També la vaig besar.

-Has crescut molt- em va dir mentre em somreia.

Feia la mateixa cara, la mateixa rialla, els mateixos ulls. Després de cinc minuts se n’anaren. El pare i jo continuarem.  No parlarem de res.

Fets que oblides, però que un dia de sobte recordes. Sensacions que s’expliquen quan veus una pel·lícula i una dona que es renta la pell amb insistència perquè se sent bruta. I per més que es frega la sensació no desapareix. I et trobes una altra vegada dins aquell llit d’estiu i et ve al cap que no et volgueres posar més aquell biquini groc i blau que t’encantava, tan contenta que n’estaves.

Sentiments que tornen quan anys després llegint un llibre, una altra dona explica que no sent ressentiment per aquell home que un dia de petita l’acariciava davall un arbre. No hi penses més, però de més gran saps que hi ha moltes més històries, que succeïren, que succeeixen i que es callen. O se’n parla fluixet, com d’amagat, amb llàgrimes, amb culpabilitat i amb molta ràbia. Perquè n’hi ha que tengueren pitjor sort que tu i a qui el monstre els aglapí fort truncant la seva infància. Conseqüències que et determinen, en major o menor grau, i aprens a detectar amb conserves sempre amb tu, callant o en veu baixa.

Calaix DEsastre

He arraconat la roba, fa sol però diuen que vol ploure.

He regat les plates perquè no passin set.

He tancat finestres i persianes.

He tret el fems.

He agafat uns calçons i dos jerseis,

encara fa calor però sempre tenc fred.

He agafat les claus, he tancat la porta en pes i he partit.

Començ la revolta

Li agafes la mà i la veus morir

Li agafes la mà i la veus morir. Acotada al seu davant la crides pel nom, mentre la sacseges violentament. Veus com allò que tu reconeixies com la padrina abandona el seu cos i com, per un segon, només és carcassa. Mentre, continues cridant el parentiu – buela, buela – i la sacseges, una altra vegada.

De sobte, el miracle. La carcassa recobra el pes i la màscara deixa de ser-ho per obrir els ulls. Tu respires alliberada, ella no diu res. Et mira. Desorientada. Totes dues esperau la definitiva. Hem guanyat temps i això ja és una alegria!

Veure morir els teus té coses bones i coses dolentes. Primer, la sort d’haver-los tengut més temps amb tu, no tots tenim aquesta sort, jo per exemple vaig conèixer els quatre padrins. I després perquè  amb cada mort aprens un sentiment, una pèrdua diferent, depenent del temps, l’edat que tens, la relació que hi tens i la malaltia que definitivament els allibera del seu pes.

El primer mort, la pèrdua que m’ha acompanyat més temps i que crec que donà lloc a la nafra, va ser el meu padrí de Sineu. Una setmana després, baixant l’escala del pis de dalt, el vaig sentir respirar. Em vaig aturar estranyada. Agafada al pom lluent, el vaig sentir perfectament. Era ell, respirava. El coneixia. Possiblement l’inconscient, m’és igual, va ser com no perdre’l mai més. La mateixa sensació que tenia quan em visitava en somnis. Durant molts d’anys, de tant en tant, pujava pel carrer de sa creu de davant ca nostra. Jo, al portal, l’esperava inquieta, desorientada. Ell em reia, no deia res mai. Me mirava i reia, com dient-me que hi era, que no havia partit mai. I jo l’entenia.

D’aquell moment tenc imatges, records breus, converses. Ell assegut a la butaca amb el pijama. Jo asseguda als seus peus jugant amb un ca.

-No veuen res més – diu ell, amb un to trist com si volgués que li fes més cas i no perdés el temps fent carícies a l’animal. En aquell moment no l’entenc, però record perfectament el to de veu que, anys després, de vegades encara em feia sentir culpable. Si ho hagués sabut, si n’hagués estat conscient…

Record, asseguda al seient del darrera del Supermirafiori de mon pare. Carretera de Sineu a l’alçada just abans dels revolts . La meva germana asseguda a la dreta. L’espatlla de mon pare vestit amb camisa blanca. -S’abuelo és mort… Però no heu d’estar tristes perquè pobret estava malalt –

Després Sineu, el despatx, buit de mobles i ple de cadires per a l’ocasió, ple de gent. El vetllen. La meva padrina plora i m’abraça mentre em diu que el padrí m’estimava molt.

Després, la seva habitació també buida, només el taüt enmig en vertical. Ell vestit amb el jec i cobert per una reixeta. Som tota sola, i dreta al seu costat fic el dit per uns dels forats, li acarici la mà. Aquelles mans grosses i fortes. No plor, sent molta pau. Després al terrat de dalt, enfilada a l’escala, perduda en el paisatge. Ell m’havia fet un tamboret perquè m’hi anàs millor pujar. Asseguda allà dalt record la cullereta de cafè plena de Terry que em donava sempre que es rebentava el cafè. I m’hi estic fins que el pare em ve a cercar i em diu que baixi que no vol que estigui tota sola.

Tenc dotze anys, i una de les persones a qui més he estimat és morta.

És la meva primera topada amb la mort, de prop, cara a cara. No és complicat. Superar l’absència serà diferent, em costarà molts d’anys i moltes més forces.

I al final ve l’hòstia…

L’eufòria desfermada passa a tristor. Tristor per un amor que no ha anat bé. I no és el primer, però el temps i els conceptes et juguen en contra. I l’entorn. L’entorn és eixordador, mut, erm.

Malgrat reconèixer l’absurditat dels sentiments, hi són. Sentiments egoistes, bruts encara que breus i fugissers envers l’altra. Envers tu contraposada a l’altra.

Aquesta manca de determinació malgrat pensar-te. La manca de valor, de resolució. La incapacitat per enfrontar una realitat adversa, que una  vegada superada, et pot dur més enllà.

El compromís. El fals compromís, perquè el vertader hauria de ser precisament en caminar més enllà d’un mateix, més enllà de la dualitat, transformar-se.

 I reconeixes la valentia de l’altra. Però els sentiments hi són. I afloren sobtadament, a estones, i et sorprenen. En petites dosis que calmes sincerament amb raonament i respecte.

Petits instants melancòlics, nostàlgics que acaben la majoria de vegades així, però que d’altres es converteixen per un moment en veritables petites dosis de ràbia. I no pel fet en sí.

La decisió no l’has presa tu. No en veu alta. I et fa ràbia, per un moment. I et sents pitjor encara, perquè no vols ser així. No ho vols sentir, però passa.

I et sorprens gelosa d’una cosa que ni tan sols vols, però que el temps i el context et fa sentir com a teu. La meva dona. El més complicat sempre és redirigir el cervell i tornar a la solitud de les accions, de les projeccions, dels conceptes. Tornar a la solitud del cervell, de l’espai… Adequar-se a l’1 després d’anys encabida en 2, no és bo de fer.

I reconeixes moments sentint-te representar un paper, que no t’escau gens. Conscient penses que ja t’està bé, com qui juga sabent que només és un joc i una estona. Pensant que no té importància, enduta per l’emoció del gest.

Et veus enmig de tot. Et reconeixes fent paret. Ningú t’ho demana, ho fas perquè vols i perquè cal, però el teu paper no hauria de ser aquest.

Amb el temps, t’assalten els fantasmes. I et saps preguntant-te si això és tot. Si era això el que volies quan et pensaves diferent i projectaves fort i lluny, i creus que no era això. Però no ho saps. I deixes pas a la incertesa. I obtens més respostes de les que vols, i et quedes igual però pitjor. I et destrosses, per trair-te primer i per egoista després. Sempre els extrems. I la culpa. La santa i beneïda culpa, que tot ho té i tot ho tenyeix.

I no saps què fer. I després et fuig. I tot continua. I els moments són bons moments. Però no saps què fer amb els sentiments, quan aquests tornen. I no ho dius a ningú. I tot continua… La diferència ets tu, i l’altra, la diferència també està en l’altra.

I així, et trobes mesos després tenint aquests sentiments que no vols sentir. I les granotes, convertides en consell de sàvies et diuen que és normal. I no ho entens.

Realment, crec que no són meus. Les intuesc comuns, imposats, generació a generació, per una societat fomentada en el 2, en un tipus de 2, i auto-controlada individualment per cada 1 enfront d’aquest 2.

Sí, ho crec fermament, però saber-ne l’origen no m’ajuda a combatre’ls. Per desfer-los només hi puc posar més amor i seny. Pensar el que és just i el que no, és el que m’ajuda.

Perquè és ver que al final el nostre 2 no ha anat bé, però a n’aquest 1 que som, la fa feliç la felicitat de l’altre 1 ja no 2. Perquè l’estim, i l’he estimada molt, i perquè malgrat el temps, el so del concepte la meva dona encara em té el cervell…

I entre confessió i confessió em trob explicant-me el món des de mi mateixa.

I finalment la mare

I finalment la mare. Dos mesos i mig tancada en un pis del carrer Foners esperant l’inevitable. Desitjant al final que no patís més. Que acabàs aquella espera que ens destrossava a tots i amb qui perdíem ben bé la meitat de tot el que érem fins a n’aquell moment.  A mi em tocava el torn del vespre. Llegia i escrivia mentre li feia companyia. Ella mig dormia o somiava o delirava. Després absent. Record perfectament el que vaig llegir perquè el sentit de les frases se’m perdia i llegia i rellegia un parell de vegades sense saber ben bé que havien dit, què m’explicaven.

Record el pare mort de Shakespeare i el sentit de la vida de Grondin. Ells em feien companyia a mi, em sostenien amb aquella tela foradada de circ absurd en què es convertia la nostra vida. Em salvaven d’un esclat segur en el moment just en què ningú podia moure’s, cap podia defallir. Érem tots u, i restàvem immòbils, entrellaçats.

Li devíem, el que durant tants anys ella havia estat per a nosaltres. Això però ho sabríem amb el temps, com es saben les coses que tenen importància. Ella era l’origen i la de fi de tot. Del concepte, del format, i de la paraula família, la resta érem simples actors que formàvem part d’aquella obra mestra a què dedicà pràcticament la seva vida. I a qui en vida no agraírem prou i que durant molt temps m’ha pesat com una llosa.

És curiós el temps com ajuda a comprendre les coses sempre des de la distància, des del ja no hi ha res què fer, des de la pèrdua. El preu del coneixement d’algunes coses surt molt car, és massa elevat, però és el conhort que et queda.

Record aquella telefonada a Gràcia, aquells amics germans que no deixaren en cap moment d’acompanyar-me. Aquell no estar d’acord amb no dir-li que es moria, però acceptar l’autoritat del pare perquè ell la coneixia com a dona i jo només com a mare. Al final tanmateix saber-ho.

Aquell haver de tornar a Barcelona, una setmana després com si no passàs res. Aquell haver de fingir, que tan poc va durar.

Record anar a l’hospital, ella estava bé, com sempre, just acabàvem de saber del tumor al cervell, i que com  a molt li donaven dos mesos i així va ser.

La record  demanant-me que li dugués el necesser amb la pintura d’ungles perquè no les duia bé i això no podia ser. Record la fiblada d’aquell sentiment. Mirar-li les ungles color vermell, era el seu, li encantava, i somriure  pensant que si ho sabés, potser no li importaria gaire, o sí perquè mai se sap. A mi era el que menys m’importava.

Tenia el caràcter fort, era estricta amb les seves conviccions, recta, moral, justa, generosa i terriblement afectuosa a la seva manera. La precedien els valors i el a parts iguals. Ens estimava de veritat, com s’estima amb totes les conseqüències. Tot, el que no la vaig escoltar de jove ara és temps que em revé, em ressona a dins com un altaveu que enyor terriblement i a qui si fos viva possiblement no tendria tan en compte.

I durant molt de temps les imatges t’assalten. Recordes injectar morfina al portacath d’algú que sempre t’ha advertit sobre les drogues. Mentre et ve al cap un dia que aterrida, perquè arribaves massa tard pel toc de queda que tenies, t’alçava les mànigues del jersei mem si aquest era el problema. I no ho era, tenies 22 anys i havies de rebel·lar-te. Em travessaven aquestes imatges al cap mentre amb cura pitjava l’èmbol perquè el líquid que preparaven els pal·liatius l’ajudàs a no patir de més. La vida és molt curiosa, plena de contrarietats i obvietats que de vegades es contraposen amb força.

I et recordes asseguda al seu llit a la tarda fent-li un massatge a les cames mentre li cantes algunes de les seves caçons preferides, tranquil·lament, sense ser conscient del pes que això suposa més que quan surts de l’habitació i veus na Maria planxant i amb els ulls plens de llàgrimes. Ens miram sense dir res. En aquest moment tot el pes del concepte et cau damunt i per un moment tu també ets conscient de la gravetat del sentiment que temps més tard et caurà a sobre.

I recordes les primeres setmanes com rèieu dinant tots junts, en pijama a deshores, un dia uns, un dia els altres i que en fèieu de dois i cantàveu. Entre tot, en teníem un de sis mesos que començava a viure. I ma mare qualque horabaixa sortia a la terrassa i s’adormia amb ell damunt. El relleu. I la nina que guardava en Miquelet, ens deia que havia vist un reportatge que deia que menjar gelat feia més feliç la gent i que havia pensat en nosaltres. No ens coneixia, ni sabia com afrontàvem a casa les desgràcies quan érem tots. Després tot sols la cosa canviava.

I recordes com sona la primera frase en castellà que et diu per parlar-te. I et sorprèn, però et ve al cap quan t’explicaven a la carrera com la llengua materna i les apreses no s’emmagatzemen al mateix hemisferi. I és un toc d’atenció. Un detonant. I hi penses. Mentre tothom dorm temps és el et sobra.

I recordes que quan feia un mes ja estava incòmode i els moviments es complicaven, i com, després de molt cercar, agraíreu tots que l’associació contra el càncer de Palma us deixàs un llit articulat. I com digueres a ton pare que en acabat volies invertir el raconet que tenies, perquè amb els guanys els en compraries un per tornar-los el favor que li feren.

I recordes ulls absents i frases inconnexes i visions. I de sobte tot s’atura. Agafar-li la mà, aquell dematí i sentir pau.

I recordes el moment que la venen a cercar els de la funerària . Ens fan sortir, a tots, però en Trui, el seu ca queda, fins al darrer moment, hi vol ser i s’amaga davall el llit i no hi ha manera. La guarda fins al darrer moment.

Aquella bossa negra cremallera posada pel passadís ja no és ta mare, però impacte.

Aquella habitació buida. Aquell ja està, ha acabat de patir.

Aquell moment al cementiri, tomba oberta, i veus com la hi posen escales avall i no et pots aguantar. Plores per primera vegada amb molt de temps. Agafada a la meva germana, i de darrera algú m’agafa la mà. Reconec qui és, em torna a la terra. Són coses que se’t queden gravades i no oblides mai.

I després la tornada a casa, la desfeta del grup perquè tots hem de tornar al dia a dia. La meva germana a casa seva, té un marit i un infant petit, el meu pare tot sol a casa seva que ja no tornarà a ser mai tan seva, i jo a Barcelona a acabar d’estudiar. Allà els amics que fan torns per guardar-me. L’amiga que torna germana.

El dia a dia, la realitat, l’absurd, els records, el dolor, el plor desconsolat de matinada, les cançons, l’alcohol i els amics que et salven. Els buits mentals que només coneixes perquè te’ls conten. El vertader desfici i el gran aprenentatge.

De llavors ençà em fa gràcia quan algú es mor i diuen pobret. Els pobrets són els que queden. Perquè el vertader infern és la falta que et fan i  aprendre a viure sense ells.

Es morí a casa. Tancàrem files tots tres, l’acompanyàrem en tot moment, com sempre havia fet ella. L’estimàrem.