I finalment la mare. Dos mesos i mig tancada en un pis del carrer Foners esperant l’inevitable. Desitjant al final que no patís més. Que acabàs aquella espera que ens destrossava a tots i amb qui perdíem ben bé la meitat de tot el que érem fins a n’aquell moment. A mi em tocava el torn del vespre. Llegia i escrivia mentre li feia companyia. Ella mig dormia o somiava o delirava. Després absent. Record perfectament el que vaig llegir perquè el sentit de les frases se’m perdia i llegia i rellegia un parell de vegades sense saber ben bé que havien dit, què m’explicaven.
Record el pare mort de Shakespeare i el sentit de la vida de Grondin. Ells em feien companyia a mi, em sostenien amb aquella tela foradada de circ absurd en què es convertia la nostra vida. Em salvaven d’un esclat segur en el moment just en què ningú podia moure’s, cap podia defallir. Érem tots u, i restàvem immòbils, entrellaçats.
Li devíem, el que durant tants anys ella havia estat per a nosaltres. Això però ho sabríem amb el temps, com es saben les coses que tenen importància. Ella era l’origen i la de fi de tot. Del concepte, del format, i de la paraula família, la resta érem simples actors que formàvem part d’aquella obra mestra a què dedicà pràcticament la seva vida. I a qui en vida no agraírem prou i que durant molt temps m’ha pesat com una llosa.
És curiós el temps com ajuda a comprendre les coses sempre des de la distància, des del ja no hi ha res a fer, des de la pèrdua. El preu del coneixement d’algunes coses és massa elevat, però és el conhort que et queda.
Record aquella telefonada a Gràcia, aquells amics germans que no deixaren en cap moment d’acompanyar-me. Aquell no estar d’acord amb no dir-li que es moria, però acceptar l’autoritat del pare perquè ell la coneixia com a dona i jo només com a mare. Al final tanmateix saber-ho.
Aquell haver de tornar a Barcelona, una setmana després com si no passàs res. Aquell haver de fingir, que tan poc va durar.
Record anar a l’hospital, ella estava bé, com sempre, just acabàvem de saber del tumor al cervell, i que com a molt li donaven dos mesos. I així va ser.
La record demanant-me que li dugués el necesser amb la pintura d’ungles perquè no les duia bé i això no podia ser. Record la fiblada. Mirar-li les ungles color vermell, era el seu, li encantava, i somriure pensant que si ho sabés, potser no li importaria gaire, o sí perquè mai se sap. A mi era el que menys m’importava.
Tenia el caràcter fort, era estricta amb les seves conviccions, recta, moral, justa, generosa i terriblement afectuosa a la seva manera. La precedien els valors i el a parts iguals. Ens estimava de veritat, com s’estima amb totes les conseqüències. Tot, el que no la vaig escoltar de jove ara és temps que em revé, em ressona a dins com un altaveu que enyor terriblement i a qui si fos viva possiblement no tendria tan en compte.
I durant molt de temps les imatges t’assalten. Recordes injectar morfina al portacath d’algú que sempre t’ha advertit sobre les drogues. Mentre et ve al cap un dia que aterrida, perquè arribaves massa tard pel toc de queda que tenies, t’alçava les mànigues del jersei mem si aquest era el problema. I no ho era, tenies 22 anys i havies de rebel·lar-te. Em travessaven aquestes imatges al cap mentre amb cura pitjava l’èmbol perquè el líquid que preparaven els pal·liatius l’ajudàs a no patir de més. La vida és molt curiosa, plena de contrarietats i obvietats que de vegades es contraposen amb força.
I et recordes asseguda al seu llit a la tarda fent-li un massatge a les cames mentre li cantes algunes de les seves caçons preferides, tranquil·lament, sense ser conscient del pes que això suposa més que quan surts de l’habitació i veus na Maria planxant i amb els ulls plens de llàgrimes. Ens miram sense dir res. En aquest moment tot el pes del concepte et cau damunt i per un moment tu també ets conscient de la gravetat del sentiment que temps més tard et caurà a sobre.
I recordes les primeres setmanes com rèieu dinant tots junts, en pijama a deshores, un dia uns, un dia els altres i que en fèieu de dois i cantàveu. Entre tot, en teníem un de sis mesos que començava a viure. I ma mare qualque horabaixa sortia a la terrassa i s’adormia amb ell damunt. El relleu. I la nina que guardava en Miquelet, ens deia que havia vist un reportatge que deia que menjar gelat feia més feliç la gent i que havia pensat en nosaltres. No ens coneixia, ni sabia com afrontàvem a casa les desgràcies quan érem tots. Després tot sols la cosa canviava.
I recordes com sona la primera frase en castellà que et diu per parlar-te. I et sorprèn, però et ve al cap quan t’explicaven a la carrera com la llengua materna i les apreses no s’emmagatzemen al mateix hemisferi. I és un toc d’atenció. Un detonant. I hi penses. Mentre tothom dorm temps és el et sobra.
I recordes que quan feia un mes ja estava incòmode i els moviments es complicaven, i com, després de molt cercar, agraíreu tots que l’associació contra el càncer de Palma us deixàs un llit articulat. I com digueres a ton pare que en acabat volies invertir el raconet que tenies, perquè amb els guanys els en compraries un per tornar-los el favor que li feren.
I recordes ulls absents i frases inconnexes i visions. I de sobte tot s’atura. Agafar-li la mà, aquell dematí i sentir pau.
I recordes el moment que la venen a cercar els de la funerària . Ens fan sortir, a tots, però en Trui, el seu ca queda, fins al darrer moment, hi vol ser i s’amaga davall el llit i no hi ha manera. La guarda fins al darrer moment.
Aquella bossa negra cremallera posada pel passadís ja no és ta mare, però impacte.
Aquella habitació buida. Aquell ja està, ha acabat de patir.
Aquell moment al cementiri, tomba oberta, i veus com la hi posen escales avall i no et pots aguantar. Plores per primera vegada amb molt de temps. Agafada a la meva germana, i de darrere algú m’agafa la mà. Reconec qui és, em torna a la terra. Són coses que se’t queden gravades i no oblides mai.
I després la tornada a casa, la desfeta del grup perquè tots hem de tornar al dia a dia. La meva germana a casa seva, té un marit i un infant petit, el meu pare tot sol a casa seva que ja no tornarà a ser mai tan seva, i jo a Barcelona a acabar d’estudiar. Allà els amics que fan torns per guardar-me. L’amiga que torna germana.
El dia a dia, la realitat, l’absurd, els records, el dolor, el plor desconsolat de matinada, les cançons, l’alcohol i els amics que et salven. Els buits mentals que només coneixes perquè te’ls conten. El vertader desfici i el gran aprenentatge.
De llavors ençà em fa gràcia quan algú es mor i diuen pobret. Els pobrets són els que queden. Perquè el vertader infern és la falta que et fan i aprendre a viure sense ells.
Es morí a casa. Tancàrem files tots tres, l’acompanyàrem en tot moment, com sempre havia fet ella. L’estimàrem.