Li agafes la mà i la veus morir. Acotada al seu davant la crides pel nom, mentre la sacseges violentament. Veus com allò que tu reconeixies com la padrina abandona el seu cos i com, per un segon, només és carcassa. Mentre, continues cridant el parentiu – buela, buela – i la sacseges, una altra vegada.
De sobte, el miracle. La carcassa recobra el pes i la màscara deixa de ser-ho per obrir els ulls. Tu respires alliberada, ella no diu res. Et mira. Desorientada. Totes dues esperau la definitiva. Hem guanyat temps i això ja és una alegria!
Veure morir els teus té coses bones i coses dolentes. Primer, la sort d’haver-los tengut més temps amb tu, no tots tenim aquesta sort, jo per exemple vaig conèixer els quatre padrins. I després perquè amb cada mort aprens un sentiment, una pèrdua diferent, depenent del temps, l’edat que tens, la relació que hi tens i la malaltia que definitivament els allibera del seu pes.
El primer mort, la pèrdua que m’ha acompanyat més temps i que crec que donà lloc a la nafra, va ser el meu padrí de Sineu. Una setmana després, baixant l’escala del pis de dalt, el vaig sentir respirar. Em vaig aturar estranyada. Agafada al pom lluent, el vaig sentir perfectament. Era ell, respirava. El coneixia. Possiblement l’inconscient, m’és igual, va ser com no perdre’l mai més. La mateixa sensació que tenia quan em visitava en somnis. Durant molts d’anys, de tant en tant, pujava pel carrer de sa creu de davant ca nostra. Jo, al portal, l’esperava inquieta, desorientada. Ell em reia, no deia res mai. Me mirava i reia, com dient-me que hi era, que no havia partit mai. I jo l’entenia.
D’aquell moment tenc imatges, records breus, converses. Ell assegut a la butaca amb el pijama. Jo asseguda als seus peus jugant amb un ca.
-No veuen res més – diu ell, amb un to trist com si volgués que li fes més cas i no perdés el temps fent carícies a l’animal. En aquell moment no l’entenc, però record perfectament el to de veu que, anys després, de vegades encara em feia sentir culpable. Si ho hagués sabut, si n’hagués estat conscient…
Record, asseguda al seient del darrera del Supermirafiori de mon pare, carretera de Sineu a l’alçada just abans dels revolts . La meva germana asseguda a la dreta. L’espatlla de mon pare vestit amb camisa blanca. -S’abuelo és mort… Però no heu d’estar tristes perquè pobret estava malalt –
Després Sineu, el despatx, buit de mobles i ple de cadires per a l’ocasió, ple de gent. El vetllen. La meva padrina plora i m’abraça mentre em diu que el padrí m’estimava molt.
Després, la seva habitació també buida, només el taüt enmig en vertical. Ell vestit amb el jec i cobert per una reixeta. Som tota sola, i dreta al seu costat fic el dit per uns dels forats, li acarici la mà. Aquelles mans grosses i fortes. No plor, sent molta pau. Després al terrat de dalt, enfilada a l’escala, perduda en el paisatge. Ell m’havia fet un tamboret perquè m’hi anàs millor pujar. Asseguda allà dalt record la cullereta de cafè plena de Terry que em donava sempre que es rebentava el cafè. I m’hi estic fins que el pare em ve a cercar i em diu que baixi que no vol que estigui tota sola.
Tenc dotze anys, i una de les persones a qui més he estimat és morta.
És la meva primera topada amb la mort, de prop, cara a cara. No és complicat. Superar l’absència serà diferent, em costarà molts d’anys i moltes més forces.