Dietari d’una separació

La meva dona em deixa. Sense explicació, sense dret a rèplica. Li contest, emprenyada, que aquesta vegada no l’aniré a cercar.

Dos dies després, entre emprenyada i trista, decidesc intentar que xerrem i llog, a tres-cents euros la nit, una habitació d’hotel. Ella, molt ben fet, em diu que no. Però l’habitació d’hotel no es perd, l’aprofiten dos amics que es debaten un divendres vespre entre si enviar-me fotografies o no.

Tenia raó. El temps li dona. S’havia de fer. A posteriori els motius  són evidents. Però som molt diferents. Jo pec de ca. I al final ens ha fet un favor.

Com a teràpia decidesc que el millor és un bitllet i unes cerveses. La felicitat els deixa estupefactes. Estic cansada, molt, i per això aquesta alegria desfermada que em segresta. És irreal, ho sé, i dura el que dura però deixa pas a un revulsiu intern i a una obertura de portes.

Tenc ganes de fer. El primer, bolígraf en mà i paper a les totes, començ desgranant la infantesa a un lloc com Sineu.

Després, venen els vespres fora poder dormir perquè la paraula m’atrapa sempre a  n’aquelles hores.

Obr portes, surt a la terrassa, fum al llit, i gairebé veig clarejar ajaguda amb la cussa devora.

Començ amb Sineu, la meva infància. Continu amb un somni que vaig tenir fa molts anys i emplena de significació la meva història.

Recuper els sentiments tenguts per una altra dona. Comença una obsessió. Una de tantes. Aquest no conèixer algú i inventar-te’l.

Continu amb els relats absurds de coses quotidianes.

Segueix l’obsessió, l’entreteniment, diria jo.

Recuper Sineu i ampli el relat. Convertint-se en principi i final d’un món preestablert que, malgrat tu, ja no hi és. Punt i final d’una infantesa que ja no pots mantenir.

Acab amb els morts de la meva vida.

Retorn a una vida que conec perfectament i a què havia renunciat voluntàriament. Però el retorn és diferent. Desordenat igual, amb son al matí i males hores, però el sentiment és diferent. Aconsegueix alliberar-me.