I al final ve l’hòstia…

L’eufòria desfermada passa a tristor. Tristor per un amor que no ha anat bé. I no és el primer, però el temps i els conceptes et juguen en contra. I l’entorn. L’entorn és eixordador, mut, erm.

Malgrat reconèixer l’absurditat dels sentiments, hi són. Sentiments egoistes, bruts encara que breus i fugissers envers l’altra. Envers tu contraposada a l’altra.

Aquesta manca de determinació malgrat pensar-te. La manca de valor, de resolució. La incapacitat per enfrontar una realitat adversa, que una  vegada superada, et pot dur més enllà.

El compromís. El fals compromís, perquè el vertader hauria de ser precisament en caminar més enllà d’un mateix, més enllà de la dualitat, transformar-se.

 I reconeixes la valentia de l’altra. Però els sentiments hi són. I afloren sobtadament, a estones, i et sorprenen. En petites dosis que calmes sincerament amb raonament i respecte.

Petits instants melancòlics, nostàlgics que acaben la majoria de vegades així, però que d’altres es converteixen per un moment en veritables petites dosis de ràbia. I no pel fet en sí.

La decisió no l’has presa tu. No en veu alta. I et fa ràbia, per un moment. I et sents pitjor encara, perquè no vols ser així. No ho vols sentir, però passa.

I et sorprens gelosa d’una cosa que ni tan sols vols, però que el temps i el context et fa sentir com a teu. La meva dona. El més complicat sempre és redirigir el cervell i tornar a la solitud de les accions, de les projeccions, dels conceptes. Tornar a la solitud del cervell, de l’espai… Adequar-se a l’1 després d’anys encabida en 2, no és bo de fer.

I reconeixes moments sentint-te representar un paper, que no t’escau gens. Conscient penses que ja t’està bé, com qui juga sabent que només és un joc i una estona. Pensant que no té importància, enduta per l’emoció del gest.

Et veus enmig de tot. Et reconeixes fent paret. Ningú t’ho demana, ho fas perquè vols i perquè cal, però el teu paper no hauria de ser aquest.

Amb el temps, t’assalten els fantasmes. I et saps preguntant-te si això és tot. Si era això el que volies quan et pensaves diferent i projectaves fort i lluny, i creus que no era això. Però no ho saps. I deixes pas a la incertesa. I obtens més respostes de les que vols, i et quedes igual però pitjor. I et destrosses, per trair-te primer i per egoista després. Sempre els extrems. I la culpa. La santa i beneïda culpa, que tot ho té i tot ho tenyeix.

I no saps què fer. I després et fuig. I tot continua. I els moments són bons moments. Però no saps què fer amb els sentiments, quan aquests tornen. I no ho dius a ningú. I tot continua… La diferència ets tu, i l’altra, la diferència també està en l’altra.

I així, et trobes mesos després tenint aquests sentiments que no vols sentir. I les granotes, convertides en consell de sàvies et diuen que és normal. I no ho entens.

Realment, crec que no són meus. Les intuesc comuns, imposats, generació a generació, per una societat fomentada en el 2, en un tipus de 2, i auto-controlada individualment per cada 1 enfront d’aquest 2.

Sí, ho crec fermament, però saber-ne l’origen no m’ajuda a combatre’ls. Per desfer-los només hi puc posar més amor i seny. Pensar el que és just i el que no, és el que m’ajuda.

Perquè és ver que al final el nostre 2 no ha anat bé, però a n’aquest 1 que som, la fa feliç la felicitat de l’altre 1 ja no 2. Perquè l’estim, i l’he estimada molt, i perquè malgrat el temps, el so del concepte la meva dona encara em té el cervell…

I entre confessió i confessió em trob explicant-me el món des de mi mateixa.