Sang de me

Autoedició 2008

.

Foto: Olivier Grau, Cartell Passió D’Esparreguera 2006

Vés amb compte, nin! Poema cantat per Mònica López

Vés amb compte, nin!

Vés amb compte nin
que els dolents són a tots els llocs de la casa:
dins el llit, sota el telèfon,
darrere aquell passadís obscur
que tant t’engana.
Vés amb compte nin
que es transformen,
no et trobis de sobte sense un mirall
i et facis por!
Vés amb compte nin
que envaeixen i et fan seu,
vés amb compte
que muden la pell qual se’ls supera.
Vés amb compte nin
que també pateixen i no ho saben,
vés amb compte
que perseguint-te a tu s’obliden d’ells
i també es perden.
Vés amb compte nin
que la puresa és el que cerquen,
vés amb compte
que si t’allunyes d’ells els destrueixes
i te’ls estimes.

                                   

   

Si em pogués reprimir el desig 
d’ alenar-te breu... ho faria!

Torna al meu llit puta infidel
com ta germana.
Per què de ca et desfàs en llop
i em destrosses les entranyes?
Què he fet jo per a tant verí,
per a tants queixals,
per a tantes mossegades?
Què he fet jo pres de l’amor?
que em vessa sadoll d’estimar-la.
Quin pecat comès
quin crim tapat,
quin error a deshora?...
Però tornaràs quissó i menjaràs de mi
quan no et quedin més collons que acceptar-me!

Bauhaus

He anat al bany,
he acabat el paper...
La pròxima que en surti
durà les bragues banyades.

Convertida en paper de fumar
m’abandon als vicis.

De les meves mans degota sang…
Sang de me
que som, que he estat
i seré sempre…

El peix s’aixeca del plat
i se’n fot de mi.
Acluc els ulls,
no he dormit molt
i he vist massa pel·lícules.
Però obr els ulls i encara riu…
M’incita a rebel·lar-me.

N’estic farta de sí,
de dir en vull.
Ara no veis
que la lletania comença
quan el cor ja no pot més
i no és prou fort per a dir basta?
I la paranoia hi és,
i es deixa endur
per la luxúria dels meus versos.
Traficant d’anhels i de fantasmes,
crea un jo paral·lel,
revestit de trets
que en principi no tenien importància!

Deixa’m estimar-te tant,
no em maltractis la tendresa!

Torn armari i m’empresona.
Grat amb ràbia una porta
que sé que no puc obrir.
Els dits em sagnen
i aviat tornaré calba
a forces d’estirades.
Que no em sents?!
Que no em sentiu?!
veniu a ajudar-me!
La febre em guanya
i efecte microones
em convertesc en pollastre rostit.
Sona el timbre. S’obre la porta.
Algú vol menjar-se’m,
però ales torrades fuig per la finestra...

Vull oblidar-me de tu, no patir més!
Cremar els papers que et justifiquen.
Testificar que ara sí que ja no crec en res...
Tallar la corda.

Em rebel·laré fidel
contra l’atemptat de ser amic vostre.
Espectador de blanc
no em commouré amb la desgràcia.
Patidor inclement
m’alliberaré del pes
que és viure el patiment dels altres!

Si fos l’oblit un acte voluntari
no existiries!

Sens dubte et triaria a tu
perquè em tatuassis la pell
sense reserves!
Aquest conjunt de dolor plaent
et sorprendria.

Visions de tu 
m’acaronen les navalles.
Renous de nom em tornen sord
sense recança.
Olors de pel,
conjunt de cos... esquizofrènia!


_____________



Entraré dins tu i et protegiré de mi.
Després invertiré el procés
i et donaré Zotal per esnifar-me’l!

I que hi puc fer si pensant anar endavant
recul sempre!

Tornaré soldat 
de l'estimar-profund sense destresa.
Compositor de sons absurds com mai,
aviador de neus
cor endins de la tempesta.

Menut
I
Et mir als ulls,
aquests ulls de moix taronja!
que sempre esperen ajaguts (damunt meu)
que decideixi per tots dos
que és temps de refer el viatge!

II
La meva cama sota el llençol
t’excita.
Botes damunt meu a quatre potes
i et fregues potejant
i mossegant la manta.
A vegades et deix fer
d’altres et fot una hòstia!

Tenc una visió 
de mi, de tu, de tots...
Permutacions
la resta del que ens toca viure.
Variacions del sis al set,
acabat el cinc.
Acumulacions constants
d’improvisacions durant l’onze.
Repetició sovint d’aquest u enfront de l’onze...
Tenc una visió cada nit
i em martiritza.

Perquè arribes tard per estimar-te més.
Això ja se s’ho havia endut una altra!

Per què som tan febles davant l’oblit?!
(Constant i repetitiu de mena!)


          Jo sóc una mentida però el meu cor és sincer
                                          Roger Mas

Acotaré el cap
per fer el paper que em pertoca.
I no diré res
convertida en allò que som: moble.
Després mudaré la pell
i sense dir res,
esdevindré orquestra.
I ballaré
i riuràs de totes totes.
Més tard davantal posat
et faré el sopar,
al dinar la son
li ha pres l’esperança.
Havent sopat tornaré desert
un parell d’hores..
Hores més tard seré l’amant
que et deixa sola
perquè no té son.
De matinada tornaré coixí,
això si no et despert
amb paranoia!

La saga dels innocents 
un a un ens derrota.

Ja està bé de tant nafrat, 
de tant esclau,
de tanta història!

Quin devenir 
que converteix el temps.
Quin destorbar l’ arrelar-profund
que ens ve imposat
de ja fa estona.
Frau evident
que ens ferma a tots
i esclavitzant-nos ens fa persones.
Quin degotar de sang constant
que és veure-hi bé,
de tan a prop,
que no es distingeix res
més que ombres!

Sona un missatge: m’abandones.
Però ja fas tard russa preciosa,
no et vaig pretendre mai.
Ja estava sola...

"Sorprendentemente todavía la quería.
Malintencionadamente alguien dijo
que eso era todo"

Negat perdut
trobes el joc,
el fum,
el foc,
el vers… la teva vida!

M’amagaré de tu, de mi,
fugiré carrer avall per no trobar-te.
M’escaparé dels teus judicis,
de la teva absència, de la meva misèria.
Deixaré el timó
i perdré el vaixell en la tempesta...
Però demà el fum s’esvairà
i l’infant que he estat
no podrà tornar enrere.

Quin devenir
que converteix el temps.
Quin destorbar l’arrelar-profund
que ens ve imposat
de ja fa estona.
Frau evident
que ens ferma a tots
i esclavitzant-nos ens fa persones.
Quin degotar de sang constant
que és veure-hi bé,
de tan a prop,
que no es distingeix res
més que ombres!

I ja torna aquest torrent de cor beneit
que encara no ha entès que ja no l’estimes

El somni és l’únic parany
que sempre ens farà lliures!

peix

I
De viu en viu em creix l’inant,
sent com respira.
Me bull la sang
i plor de mal
i ell respira.
Passat el temps escup l’orat
que convertit en peix
em fortifica!

II
De viu en viu em creix el mal
ara que em cou.
Em bull la sang i plor l’infant
que orat respira.
Passat el temps escup l’horror
que convertit en peix
no m’esclavitza!

III.
Em bull la sang.
De viu en viu em crem la pell,
vomit l’entranya.
Parteix el peix nedant la mar…

No estaré molt a refer la nafra!

Vés amb compte nin, musica per Mònica López i el grup L’Ombra.

Pèl de cony

Pèl de Cony, Revista Passaforadí, 1998.

Un pèl de cony
em xiuxiueja la fi de la nostra era.
M’explica tot d’històries pornogràfiques
que ha tingut la sort de sobreviure.
Me mira fixament,  m’obliga a tocar-me.
Cercant per terra en trob trenta més
i em faig un porro.
Després la llengua aferra la desgràcia.
Xucl fort i lentament arriba l’èxtasi.
Té gràcia! ja no us necessit!

_______________

Basta!!
Putes fingint orgasmes per guanyar clients.
Cabrons desfent famílies amb grans explosions de cotxes.
Nins rovegant orgull i demanant diners per poder viure,
atracant mercats per desfer-se d’un pobre animal condemnat per la droga.
Camells venent bitllets a cap indret.
Capellans purgant pecats per fer-se vells i una mort digna.
Comerciants ensumant doblers per fer-se rics a base d’armes,
que no tocaran per no embrutar-se els guants,
comprats per descomptat al corteinglés,
per enfonsar de nou el petit comerç.
Fabricants embadalits amb nous models de vida americana.
Jovent cridant en grup – un món més just!-
utilitzats per fer campanya.
L’amant destrossant l’amada per un plat mal posat a taula,
mentre el plor amarg li recorre la cara.
-He perdut l’amor!- crida,
esperant que algú descobreixi el crim i li rebaixi la pena.

_______________

Caps rapats
                              El seu esport anomenat cacera
                              els converteix en bèsties darrere anyells
                              que amb impotència es deixen fer
                              pregant perquè la festa acabi.

La gent arriba al límit i torna boja.
El món els cau a sobre i el perden de vista
fanàtics d’un sol déu: la intolerància
i súbdits de fidels propòsits com la cobdícia
i esclaus d’uns suprems que ni tan sols coneixen.
Presoners de l’abisme caminen errants, cerquen sortides
mentre al seu pas rebutgen la mà del vell amic.
No es deixen el plaer de somriure’s
ni el batec company d’un cor amic.
S’esforcen per aconseguir una meta que no té arribada
i un destí ple de glòria que no arriba.
Els inflen el cap amb el racisme d’aquells
que no han estimat mai.
Es riuen de la mort jugant amb ella
i provocant els altres a jugar-hi.
Ells es consideren purs,
els altres sanguinaris…

_______________

EL TEU COS CRIDA EL DESIG
per la seva absència de forma.
Bèstia encesa destrossa’m amb la teva força!
Pega’m fort i oblidaré que no m’estimes
i que potser no ho hagis fet mai.
Però els teus ulls
reflecteixen el foc que sents per la vida
el teu odi,  la teva ràbia.

_______________

LA VEU recorre el món desmentint històries
mentre el gran enyor tergiversa els sentiments dels àngels.
El corb sobrevola el cel i es posa en òrbita
per arribar a la gent cara a cara.
Avança l’estel cap a un altre món
on la il·lusió no està del tot perduda.
Algú resa a crits cançons de guerra
i se’n riu de déu.
S’obri el cel i no ens assusta
alimentats per la carn de les notícies.

_______________

RAMPELLS 

No permetis
que el meu record
t’entristeixi la cara.
Ni que el meu present
et faci oblidar els records
del nostre temps.

_______________

Sempre he volgut viure amb el temps;
per això mateix sempre hi he estat en contra.

_______________

No suport
barallar-me amb curts de gambals
equipats amb punys que peguen fort.

_______________

Et buf pel forat del cul
i la merda et surt per la boca.
Gent que parla sense dir res.
Xivarri de mosques.

________________

El meu et serà fidel mentre el teu record
m’inundi els ulls i m’il·lumini la cara.

_________________

Calla! no diguis res.
Fes-te teu.
No deixis que t’enganin.

Solstici d’estiu

Fundació ACA, 1997, Búger-Campanet.

Deliri II
El vol d’una bruixa

El vol d’una bruixa em destorba dels meus assumptes. La seva fragilitat (accentuada 
potser per la transparència) fa que el vent la dugui a prop meu.
La primera reacció és agafar-la per demanar un desig. Després amb més calma 
s’asserenen els ànims i deix a la sort del buf la bruixa. L’instint sobtat d’agafar la bellesa 
i fer-la meva m’aterreix. Ho he vist fer tantes vegades! Afortunadament, però, la 
incertesa s’apodera de mi. La temença que el meu somni n’anul·li un de més urgent, de més intens, fa que el braç resti immòbil i que els ulls es meravellin del seu vol. Lentament desapareix per la finestra, impassible davant el gest que hagués pogut canviar la seva vida. Trivial però cert el seu pas és fruit de l’atzar: un altre buf, un altre vent, una altra mà, una altra finestra haurien canviat tota la història. No puc sinó intentar endevinar el somni que amaga. L’anhel potser imprevist davant l’oportunitat que se’t brinda. Una nina, qui sap, ha resolt la seva vida. Fredament, reconec que no som ningú per decidir prioritats de somnis. Deixar-la marxar pareix doncs el més correcte.
Convertir il·lusions desfent-ne no se’ns hauria d’haver permès.
 
 

_______________

Deliri VI
Acostumats a rebre

Estam tan acostumats a rebre que ja no ens importa. Fins i tot acotam el cap en veure una mà que s’alça. Potser abans! Aprenem a ser venuts, a ser escorxats, a ser criats per afrontar la derrota. Acostumats,  ens és igual. I ens acotam sense saber per què. I el mateix que ens inclina fa que ells s’alcin sobre nosaltres. La nostra por, la nostra feblesa acota el cap i abaixa els ulls. Ens venç les esperances.
Ens reconeixem covards, i cridam fins a no escoltar-nos. I així engrandim l’irat que 
exerceix implacable la tirania. La seva força sols és la nostra manca de forma. La seva llei  és la no nostra. El càstig som nosaltres. Cercar raons per perdonar-nos és ofici de bàrbars.
Jutjam després, tots sols, sense paraules. Resguardats del risc que és viure sota l’espasa. 
Alienam les nostres ments… -no val la pena!-.
Però el cor jutjarà darrer i amb ell no és bo de fer perdre’s. Sovint, pesa massa.
Els punys no han fet mai més mal que la consciència.

_______________

Tir els daus
Tir els daus        em toca perdre't
perdre'm
dins una rialla abandonada
i un despit que m'ofega l'alè més despòtic.
M'abandon a les cartes.
És inútil! pinten espases i haurà de rodar algun cap,
intuesc quin.
Tancaré els ulls per no veure el que em passa.

_______________



Deliri VIII
Carta de fracàs
22 de gener de 1997
Avui necessitava asseure’m al teu costat. Per això he vengut fins aquí,
devora el mar. Em recorda tant a tu. Tan immens, tan blau, tan mar… com tu.
He tornat fracassar. No sé quantes cartes fa que t’escric això mateix.
Però avui és diferent, no importa. Hi estic tan acostumada que ja no m’importa. Avui necessitava parlar amb algú. Algú que escoltàs sense dir res, que fos amb mi sense que al meu costat hi hagués ningú, -saps que si no, no hauria dit paraula-, que amb el seu buit aconseguís comprendre’m… I com sempre eres tu.
Asseguda aquí dalt, damunt la roca, amb l’abisme al meu davant i la muntanya i el mar no gaire enfora, necessitava omplir el full per no deixar-lo en blanc. Necessitava estimar els records d’aquella infància. I tu, em feies tanta falta. Encara me’n fas.
És tan dur sentir el fracàs, destriar com arrela, que ja enyora que el vent m’inundàs i se’n dugés lluny el sentiment.
Ara, podria saltar al buit, mitificar el vol abans d’estimbar-me a la roca. És tan gran el fondal… Som tan lliures i tan esclaus! que el pecat dicta la llei dins les meves venes i no puc aturar.
Els ulls ja no em traicionen. Ressecs intenten perdre’s, perdre’m, en la immensitat del paisatge. Però ells, com jo, no han nat per trastocar l’anècdota. Esclaus passen pel temps sense immutar-lo.
Dalt el fondal, que sempre aguaita, sense tenir el valor de conquerir-lo. D’alliberar-se, acabant amb tot. Acabant amb ells. Morint.

_______________


Deliri V
Joc de miralls

Avui pas davant els miralls i acot el cap. M’omplen de vergonya. El terrible pes de l’ànima es fa present dins el reflex.
Apag el llum. La música ensordeix la cambra.
M’adon que el problema som jo, no els altres. Inculpar-los només ha confós més les coses. Ara ser fidel és l’única sortida. Massa tard per tornar enrere, per rompre el mirall que em riu les gràcies, per fondre el ninot que m’empresona.
Ara m’odii. Ric però de ràbia. M’escorxaria de viu en viu per treure’m les entranyes. Jocs de penitència per distreure’m!
La soledat és l’única subterfugi. Aïllada de tot seré feliç. Un món per a mi, fet a mida, on el valor no existeixi i els sentiments no ho trepitgin tot. On el xivarri dels hipòcrites no importi.
Aixecar-me cada nit per enfrontar-me a mi és una lluita odiosa, imperdonable…
Llavors tries el silenci. Et fas cinèfil per omplir els buits de la teva vida. La por et rovega, l’irreal et xucla el poc que et queda. Dos forats al coll són l’antecedent d’una mort escabrosa.
Calles per escrit perquè parlar en veu alta se’t fa difícil. Fingeixes que afrontar judicis no ha valgut mai la pena.
Cercant raons per sobreviure descobreixes els vicis. I et sents encara més brut. La son et venç, just quan les pintures de guerra comencen a cremar-te.
S’acaba el judici. S’apaga la càmera.
Violació d’unes cames que s’obrin quan les toques.

_______________

Deliri IV
Ésser condemnats
Qui està més condemnat, el que cobra per estimar o el paga per ésser estimat? El que ven felicitat o el que la compra feta? O tan sols per què han d’estar condemnats, partícips d’un mercat lliure de moral preestablerta?
Es poden comprar ànimes a bon preu o els bons preus ja han passat de moda?
Vagam errants per un desert ple de gent que fa de tot per no conèixer-se. Serfs d’uns lligams com l’or i fugissers com l’arena.
Es pot ser constructor d’amors o per contra se’ls ha de trovar fets a mida?
Anar endavant returant el temps o esperar asseguts l’oportunitat d’una vida?
Corruptes tots ja ens és igual i destruïm el món per fer-lo nostre. Desobeint papers anomenats llegats que haurien de salvar-nos. O condemnats potser per ignorants en creure allò fruit de déus i diables. Ramat de mens, crèduls de cels, necessitats de sortides.
Davant el fos que ha de cremar les nostres pells, ens aferram a la mentida. Sabent que no val, però que consola.
Potser l’error és aquest intent per desfer els fets i voler jutjar-los. Potser cercar morals damunt l’asfalt, reconèixer déus a dins un bar i verges a tant per hora.
El món fa i desfà les nostres vides, condemnant al pas del temps munts d’esperits i camionades d’ànimes.
Ressecs d’enginy ens feim dones de Satan per poder mantener la cuirassa.


Deliri III
Abaratir els desitjos
El món corre de pressa i ningú pot aturar-lo. Ningú s’atura a pensar si té temps per fer les coses. Esclaus del rellotge ens oblidam d’escoltar tot allò que ens dóna força.
Una nina davant el mar i davall un arbre no deixa de plorar. El ser ésser d’infant no pot comprendre la magnitud dels grans, ni l’oblit constant a què és sotmesa.
No hi ha temps pels seus relats, ni jocs ja de mitja tarda. No hi ha contes per dormir, ni besades ja de matinada. No hi ha temps perquè el temps no els permet aturar-se però permet abandonar un infant davant el mar i davall un arbre.
Preocupats perquè ho tingués tot han aconseguit convertir-la en una estranya. Encapritxats en què no mancàs res falta de tot dintre la cambra, davall la manta.
S’eixuga el plor i juga amb l’alba, esperant potser, que algú vengui a cercar-la. Tement una espera en va es posa dempeus i crida als vents que és la millor amiga de la matinada.
El far, pocs quilòmetres enllà, ha estat vigilant-la. El mateix ha fet l’ocell que des del niu li ha cantat cançons de bres.
Passa el temps i no ve ningú per estimar-la, per abraçar-la fort, per eixugar les seves llàgrimes. L’escolta el vent que se’n duu sovint els seus contes.
Promet a un peix que estarà bé. A canvi ell haurà de visitar-la. Pactes de sang entre un peix i un infant són inexpugnables.
I escriurà sovint en tornar belles històries. El llit convertit en fort no deixarà pasar l’angoixa. I viurà l’anhel per mitjà dels contes. I desnuarà el seu cor davant un full escrivint pas a pas la seva vida.
I ella torna cada nit. I ell la fa feliç amb sa presencia. I com podrá el destí contra un amic tan gentil quan s’adonin que no és a casa. Serà llavors massa tard i la nina serà dona. Agafarà el portal per no tornar amb el record d’una infància trista. Però l’acompanyarà un peix que malgrat els anys no gosa deixar-la.
Se’n durà els fulls dins la maleta amb l’esperança que algú, per una vegada, es digni a escoltar-la. I el triomf será honest.
Tornarà després davant el mar. I somriurà a l’ocell. I cridarà el peix per explicar-li que ha realitzat el seu somni. Però podrá l’enyor vencer les forces i tornarà a casa.
Llavors algú posarà preu al seu somni. S’estalviarà dir res i caminant arribarà a la platja. Traurà els doblers i els llançarà al mar. En un vol ras el besaran tres cops abans de perdre’s entre les ones. I amagaran les aigües un tresor més entre l’arena.
No els podia aceptar perquè de nina, davant el mar, aprengué a no abaratir els desitjos.
Un somriure dibuixarà l’orgull de qui ha resolt la seva vida.


Deliri I
El pas del temps
El pas del temps és indomable. Un padrí mort i l’altre al peu de la fossa m’ho confirmen. – El mal és no tornar-hi – diu la dita. Però davant el repte sorgeix el dubte. Pobres d’esperit es conformen pensant que així és la vida. Però un qui sap em desvetlla ja de negra nit.
-Tornam no-res!- sent sovint de llavis de la tia. Lamentacions potser, de denou anys perduts a la cadira. Qui sap però, si de negra nit, vells malsons la desperten. I una nina de semblant trist li retreu haver perdut tota una vida.
Amb llàgrimes als ulls sent una música que no pot reconèixer: lletra d’enyor i cant de poeta que parla de seny, de desitjos i d’esperes. Llavors de matinada una excusa qualsevol li permetrà consolar-se i ajornar la batalla.
S’adormirà i somiarà durant algunes hores que balla…
Però surt el sol i la llum se’n duu les esperances. Retorna Fidel a la cadira, es tapa les cames amb la vella manta i surt a la terrassa. Sense moure’s destrossa exercits de promeses, alliberant-se de l’ahir per sobreviure.
Immòbil veurà passar el capvespre i fondrà la nit esperant que la mort la retorni a la terra.
Imagina la seva missa: l’enyor d’amics que encara queden, el plor d’aquells que la coneixen, el sermó preciós… com ha estat sempre.
Sent de fons una altra cançó: parla també d’una tieta. Amb el cor trist tornarà al llit com cada vespre. I la turmentarà després un vell poema i l’hi recitarà el seu cor a cau d’orella. Malauradament confondrà els termes…

Tragí de vells dins l’autocar
 desfent camí cap a la terra.
  Excursions d’adults amunt i avall
      aprenents d’infant cent anys enrere.
             Suor d’esforç, record de fam i por de guerra,
           retrat amarg dels qui encara queden.
        Seients plens d’esperavides
  la mort ve i no avisa!
  però el barram desfet
   s’obrirà en canal per un somriure,
    tresor de vell, anhel de viure.
       Passius del temps, arraconats de l’avui,
        criadors de gent que els abandona,
         deixats pel déu en qui tant creien!

… I esperarà la mort perquè la faci seva. I és que equivocà en camí cap enrere.


Deliri VII
Desitjar tant i no saber què

Sovint em deman si és lícit seguir vivint. Viure sense voler acceptar la realitat. Cercant desesperadament un destí que no destrii entre l’arena. Sabent que t’estim i no ho puc dir. Telefonar-te de tant en tant per dir-te que estic bé i explicar-te res, és l’únic que em queda.
Sentir pel cos el pas dels enigmes.
T’estimes i experimentes breument què vol dir estimar-te.
Desitjar tant i no saber què!
Vull ser-te fidel però no puc. El teu perfum m’ha enganat tantes vegades, que cada nit te transform en qualsevol. Més tard m’adon que no val la pena.
Acabar amb tot pareix tan fàcil, i estic tan sola que no m’importaria.
Surt a fora. Tot segueix igual. Maldic la felicitat que us dibuixa la cara. Guiats pel ramat , pens, no arribareu enfora. Massa lluny potser sí però de vosaltres.
El temps passa tan lent que s’esgota la paciència i embrutar papers no soluciona les penes.
Vivim distants. Ens tancam les portes. Creuam els ponts de l’abisme.
La matinada és bon moment per deixar-ho. Però no tenim pressa. Ningú ens espera. M’aixec per telefonar-te. No hi ets. Estic ben morta!, l’alcohol no m’ho deixa veure d’una altra manera. I tot podria ser tan fàcil. Però no ho és i hem de viure l’aventura.
Tot és tan fràgil!
Al final sempre acab bramant com una estúpida. No tenc pau. Tornaré boja.
Són les tres i el rellotge no ha esborrat el desastre.


Viure a despit vostre

Reis quan us explic el meu somni
la boca se us omple de paraules,
sou xivarri de mosques.

Cossos deformes pretenen ficar-me al seu ball,
i no vull ballar jo, de fet no n’he sabut mai
i ja és tard per aprendre’n.
Som la rialla
m’hi convertiu amb cada gest, amb cada frase
que surt de la vostra estúpida decència.
M’hi convertiu cada vegada que m’engrun els dits
explicant-vos la història.
Em taladrau els sentits amb compostures malaltisses
que no podré entendre mai.

Biografia poemàtica (2013)

Impersonal                   o inconfessable

Lloc de naixement: Sineu                                          o l’hospital de Palma

Data de naixement: 14 / 08 / 77                                         o caducitat 111

Edat: 34                                                                                                              o nina

Estat civil: fadrina                                                                                   o galliner

Fills: cap                                                  o un moix mort i una cussa grossa

Família: típica                                                                                            o atòpica

Estudis: Llicenciada en Teoria de la Literatura                  o explicacions diverses

Professió: professora de català                                              o guerrillera

Lloc de residència: Palma                                                                o Liliput

Currículum: (sense inflar) mitja pàgina                o ex-moixot  de profunditats nocturnes.

Preferències: cap i totes                                   o Liorna (qui hi va, no en  torna!)

Influències: una catalana, un francès, una alemanya, un rus, una txeca, i darrerament també un asiàtic                                                o   no estic a la moda

Publicacions: Sang de me. Artefacte poètic (Sineu, 2008), Pèl de cony(Passaforadí, 1999) i Solstici d’estiu (Fundació ACA, Búger, 1997)            o teràpia post-angoixa

Participació a Antologies: Erato bajo la Piel (Ed. Sial, 2009, Madrid), Enganxa’t a la Poesia(Servei Lingüístic UIB, 2008), Eròtiques i Despentinades(Arola Editors, 2008), 13×13 Poesia Perifèrica (Ed. Perifèrics, 2006), Segle 21: vint-i-una poetes per al segle vint-i-un (Ed. Capaltard, Palma 2001), Col·lecció poesia de paper (núm. 65), Memòria de M. Antònia Salvà (Ed. Caixa de Balears i Universitat de les Illes Balears, 1997), Paraula de Poesia( Mallorca, 1997)        

o  – d’on cony surt aquesta?! –

Participació a Festivals de poesia: Veus paral·leles 8 (de L’Ebre al Roine, 2010), XIII Festival de Poesia de la Mediterrània (Palma de Mallorca, 2011).

Premis Literaris:  Premi Ostana – Giovani, (Chambra d’Òc, 2012)

     o que bé que em passegen!

Apropiació ind-aguda i performance d’un poema d’Antonina Canyelles     o  la Poesia.

Dietari d’una separació

La meva dona em deixa. Sense explicació, sense dret a rèplica. Li contest, emprenyada, que aquesta vegada no l’aniré a cercar.

Dos dies després, entre emprenyada i trista, decidesc intentar que xerrem i llog, a tres-cents euros la nit, una habitació d’hotel. Ella, molt ben fet, em diu que no. Però l’habitació d’hotel no es perd, l’aprofiten dos amics que es debaten un divendres vespre entre si enviar-me fotografies o no.

Tenia raó. El temps li dona. S’havia de fer. A posteriori els motius  són evidents. Però som molt diferents. Jo pec de ca. I al final ens ha fet un favor.

Com a teràpia decidesc que el millor és un bitllet i unes cerveses. La felicitat els deixa estupefactes. Estic cansada, molt, i per això aquesta alegria desfermada que em segresta. És irreal, ho sé, i dura el que dura però deixa pas a un revulsiu intern i a una obertura de portes.

Tenc ganes de fer. El primer, bolígraf en mà i paper a les totes, començ desgranant la infantesa a un lloc com Sineu.

Després, venen els vespres fora poder dormir perquè la paraula m’atrapa sempre a  n’aquelles hores.

Obr portes, surt a la terrassa, fum al llit, i gairebé veig clarejar ajaguda amb la cussa devora.

Començ amb Sineu, la meva infància. Continu amb un somni que vaig tenir fa molts anys i emplena de significació la meva història.

Recuper els sentiments tenguts per una altra dona. Comença una obsessió. Una de tantes. Aquest no conèixer algú i inventar-te’l.

Continu amb els relats absurds de coses quotidianes.

Segueix l’obsessió, l’entreteniment, diria jo.

Recuper Sineu i ampli el relat. Convertint-se en principi i final d’un món preestablert que, malgrat tu, ja no hi és. Punt i final d’una infantesa que ja no pots mantenir.

Acab amb els morts de la meva vida.

Retorn a una vida que conec perfectament i a què havia renunciat voluntàriament. Però el retorn és diferent. Desordenat igual, amb son al matí i males hores, però el sentiment és diferent. Aconsegueix alliberar-me.

Sineu

Sineu, el conformaven la padrina, el padrí i en  Xuti, un ca petit cafè amb llet, d’aquells d’un temps, que orbitaven sempre als peus dels seus i els acompanyaven pertot sense fermar.

És una casa antiga, de poble. Té un corral gran, ple d’arbres fruiters i plantes salvatges, que creixen aquí i allà, on volen. Un corral dividit en tres, per mitges parets gruixades  que donen per darrere al carrer de baix.

És molt gran, massa. Té dues entrades, un despatx, l’habitació dels meus padrins, fosca i estreta davall l’escala, un menjador amb xemeneia i una cuina, a la planta de baix, més una cotxeria doble on s’hi amunteguen tots els trastos inservibles.

De la segona entrada parteix una escala, esponerosa, feixuga, forta, de pedra grisa i arrambador de ferro negre i fusta brillant.

Al primer pis, quatre habitacions, una saleta, un bany petitó i la sala condemnada on també s’hi acumulen trastos, aquesta vegada però, entre vells i antics. Dues de les habitacions tenen balcó, són àmplies i els entra molta claror. Les cortines cosides a mà amb fils de colors vius contraresten els mobles pesats, obscurs de fusta massissa mallorquina.

De les dues habitacions bones només una s’utilitzava, la de l’esquerra, la dels meus pares. L’altra, a la dreta, sempre estava a punt, igual que la sala que els separa que tampoc s’utilitzava mai. Eren com a de mostra, per si qualque dia havia de venir qualcú. Convidats que no arribaven mai.

La meva germana i jo, dormíem juntes a la de devora l’escala, més petita i amb menys llum perquè tenia un finestró petit i massa alt, al que a vegades ens enfilàvem per veure els estels. Dormíem dins un llit de matrimoni antic, amb el matalàs encara de llana i les mides d’un temps. I amb aquells llençols de fil banyats a l’hivern i aquelles flassades que pesaven un quintal. Sort d’aquelles botelles d’aigua calenta de color blau o vermell apagat que al vespre bofegaven plenes d’aigua bullent i al matí ja eren gelades.

Sineu, per a mi, no és un poble, ni una casa, és un concepte. Representa tot allò que és vertader, pur, feliç, són els millors anys de la meva vida, la infància i l’adolescència.

Sineu, com li deim a la casa encara ara, m’encanta! Malgrat tenir-hi una relació contradictòria ara que m’ha tocat el relleu.

Hi he crescut a n’aquesta casa. Hi he viscut tot el que havia d’aprendre de portes endins. Totes les coses vertaderes, les bones, les que valen la pena…totes aquelles que t’arrelen a la terra i es transmeten de generació en generació. Aquelles que venen per via materna i que et sustenten a la terra ferma.

Sempre he dit que ma mare em va aferrar a la terra i el meu pare em donà les ales per deslliurar-me’n.

El corral, per a un infant és immens i ple de racons on jugar i ser lliure. Encara ara de gran governar-lo no és fàcil amb la vegetació jugant en contra.

La padrina, en canvi, el tenia ben cuidat, preciós a la seva manera, sembrant carxofes aquí, lletugues allà, moraduix su-aquí, herbassana su-allà deçà. També tarongers i nesprers amuntegats i una llimonera aferrada a la paret. Tot vigilat pel galliner de 5 o 6 soldats sempre alerta, i supervisat pen Xuti,  a qui sempre record vell.

A Sineu hi anàvem els caps de setmana i totes les festes, perquè entre setmana vivíem a Palma. A Palma, d’escola a ca nostra i de ca nostra a l’escola, no tenia cap al·licient, era la sensació d’estar tancada. Sineu, a lloure, era un altre món.

Cada diumenge dematí, devers les 8 o les 9, em despertava. La padrina ja estava aixecada i el padrí m’esperva al llit per contar-me una rondalla. Sempre la mateixa, i és que la contava tan bé!

Que curiós que fos la segona d’aixecar-me, quan després amb el temps… –estàs feta de son- és una de les frases que més record de la mare. La vaig sentir dels vint als trenta. Ara amb quaranta, encara qualque vegada, me la dic jo.

Sineu, era un món meravellós on créixer.

–Alerta al pou, que hi viu na Maria Enganxa!-

-Vine, que donarem blat de les indris* a ses gallines, i agafarem ets ous- Vés alerta no te piiiiquin! Tiiiites, tites, tiiites-

Quan m’ho deia, sempre en trobàvem. Si el cove, on els guardava dins el rebost, era massa ple, els dúiem a vendre a la botiga de la plaça. Jo no ho entenia gaire. Com podia ser, que a n’aquella senyora de l’edat de la padrina, que tenia de tot per vendre, li interessàs comprar més ous, si ja en tenia.

No ho vaig demanar mai. Eren pensaments que tenia i que no arribava a demanar i així ressonaven dins mi molta estona. De fet, són els pensaments que més record, supòs perquè no trobaren mai explicació. Són  curioses les idees dels infants, com s’enfilen tenyint la normalitat d’incomprensió.

El reconeixement de l’altre, el que no pertany al  teu món, de petit, és impensable. Només n’hi ha un de possible, de vertader, sigui com sigui, el teu. El que et conforma a tu, i que amb el temps hauràs d’aprendre a deixar enrere per obrir-te als nous. I com, a poc a poc, hi tornes reforçat per tot el que has après per acabar sent una mescla dels dos. L’après i el triat i que finalment resulta de la mescla conscient i inconscient de les dues bandes.

A Sineu els menjars eren especials, malgrat sempre ser els mateixos. El dissabte bullit amb els meus pares i els padrins, tots asseguts a taula. Quan arribàvem de Palma el dinar ja estava fet, només havíem de parar taula. Al vespre jo sopava sola amb els padrins, supòs ara, que els meus pares sortien amb els amics i la meva germana, cinc anys més gran, quedava per fer voltes amb els seus amics del poble.  El padrí i jo anàvem a fora, a la bugaderia, i allà, a la xemeneia torràvem el pa, que després ens menjàvem tots tres asseguts a la camilla, anant en compte de no cremar-nos les sabates amb el caliu del braser.

– No atraquis ses sabates an es caliu que te cremaràs!-

No tenia tanta sort, i moltes vegades duia les soles de les sabates destrossades. Després jugàvem a cartes una estona i curiosament sempre guanyava. Reconec que és l’època de la meva vida en què vaig tenir més sort als jocs d’atzar.

El diumenge era festa grossa. La padrina de bon matí picava xocolata forta, de la cooperativa, amb un ganivet enorme. Les rajoles eren tan grosses, tan gruixades i tan fortes, que no hi havia manera de menjar-se-les si no era així.

Damunt la post de fusta, tot eren bocinets esmicolats i m’encantava passar per davant seu i agafar-ne un parell de miques, i que em miràs amb cara de pocs amics, perquè sabia del cert que no s’enfadava.

Després, ella començava a preparar el dinar.

Diumenge era dia de missa. A Sineu o a Palma, però tocava. La decisió depenia del futbol. Si el Mallorca jugava a casa havíem de partir prest cap a Palma perquè el pare anava a veure’l al camp, i a missa hi anàvem a Ciutat a les 20.00h. Si jugava a fora hi anàvem a Sineu. Les dues opcions eren bones, perquè si hi anàvem a Palma recompensava el partir prest, anar a fer un gelat a Can Joan de s’Aigo, després de missa. Era la condició de mon pare, que no era donat a n’aquestes coses, com la mare.

La condició d’anar-hi a Sineu era el vermut que feien amb els seus amics després, mentre nosaltres jugàvem devora. Record el Triquet sempre ple. Regentat per dues dones majors, gairebé padrines que feien la millor ensaladilla del món. Encara ara si em concentr sent el gust a la boca. No ha tornat ser el mateix. Encara que com a bon ca continu, si som al poble, anant-hi a berenar.

El vermut sempre era igual, de menjar, un variat amb galletes fortes i per beure martini, cervesa o biterkas. Amb això, som del pare, martini o cervesa, i mira que he provat vegades que m’agradi el Biter, que deia ma mare, però té un regust amarg que no m’agrada gaire. Així i tot, no en descart la idea. Fumar tampoc m’agradava. I beure’s un Biter té un punt nostàlgic que em fascina i al que no vull renunciar. Ara ja no en demana ningú, però curiosament encara en tenen a tots els bars.

La padrina no venia a missa, no podia, havia de fer el dinar per a tots, hi anava un altre dia o a una altra hora. Que curiós les dones, a la botiga, al bar, a casa. Sempre les dones. A hores d’ara no fa falta dir res més, sempre al capdavant fent de sosté, i amb la capacitat i obligació autoimposada d’arribar a tot.

Si el Mallorca jugava fora, no havíem de partir prest i la padrina, n’Antònia, de trossada mallorquina, petita, rabassuda i forta de caràcter, feia aguiat de pilotes. Dins una ribella mesclava tota aquella carn picada amb la ceba, l’all i el julivert ben picat i les espècies. Sempre va ser de gust potents, supòs que com ella. Vull pensar que el que es menja s’engendra.

Damunt una post de fusta enorme, de tres dits de gruixa, dos pams d’ample i tres pams de llargària, hi anava arrenglerant les pilotes una a una.

-No pitgis ses pilotes que llavors no són bones!- em deia. I jo amb les manetes feia el que podia. Supòs que en aquell moment li feia més nosa que servei, amb tota la feinada que tenia, però mai em va dir res, al contrari passava gust de tenir-me devora ella, orbitant devers el seu cosset.

Moltes vegades, fins i tot es posava la ràdio amb un programa de cobles que li encantava, i  taral·lejava alguna que altra cançó. Els toros també li agradaven però només els veia si el padrí, que no els suportava perquè els trobava una animalada, no hi era. La padrina era una dona d’un temps, bona dona, de paraula, i de caràcter fort, resultat de tot allò que li havia tocat viure.   

M’agradava ajudar-la. Era la manera que tenia la padrina d’estar amb mi, de jugar amb mi. No coneixia altre joc que no fos incloure’m dins les seves feines diàries, i jo passava un guster d’estar amb ella.

Quan es va fer gran, de tan en tant, em deia :

– “Me debeeees un besoooo, no te lo perdonooo…”- mig taral·lejant i amb una rialla de nina petita que em fonia.

Jo l’abraçava i l’alçava, fent-la girar a dreta i esquerra com si ballàs amb un infant petit. Ella alenava fort com si li fes cruixir tots els ossos, però reia de veres, i jo era feliç.  Anys després de morta, un dia per la ràdio vaig sentir la cançó. No sabia que era una cobla, no l’havia sentida mai, i dins el cotxe de camí a la feina, em caigueren les llàgrimes recordant aquella dona que tant m’havia estimat, tant havia lluitat i tantes coses m’havia ensenyat.

Una vegada ja havíem arrenglerat totes les pilotes tocava fregir-les i aquí m’enviava a jugar. – Au, ves a jugar an es corral que s’oli no t’esquitxi!-

A Sineu no hem tengut mai jardí, sempre hem tengut corral. Això de tenir jardí era d’uns altres, era una altra cosa, més de senyor, més com de decorat, com aquella saleta de d’alt i aquella habitació que no s’empraven mai i on no podíem jugar.  Encara ara, quan algú hem parla de jardí, em va al cap la distinció i somric tota sola sense dir res. No és el mateix, perquè els conceptes, que amaguen les paraules, són importants.

Abans de dinar pujava les parets, guaitava a cal veïnat, en construcció,  feia menjar per a les gallines amb segó i bledes salvatges, vigilava les gallines enfilada al terrat de la bugaderia i treia al cap per damunt el parral. Allà dalt, a tres metres d’alçada, em sentia la persona més feliç del món.

-Alerta a caure has d’anar!- sonava sempre, però no em digueren mai que no hi pujàs. En canvi, després de més gran, si que començaren altre tipus de frase, com la tan nostrada << això ses nines no ho fan >>.

Si feia bon temps s’hi sumaven altres jocs com que la padrina em donàs mànega o donar-ne jo als forats del terra on vivien les formigues. Veure com l’aigua tornava a sortir a glopades, plena de formigues surant, em fascinava. Punts infantils un poc macabres.

Des de fora, la sentia de tant en tant – Si vos les menjau, després no n’hi haurà!- Sabia què passava, mentre ella preparava el sofregit, per poder tirar-hi les pilotes i les patates acabades de fregir, el  meu pare i la meva germana aprofitaven per robar-li una patata o una pilota acabada de fer. No hi ha res més bo, que una pilota acabada de fer, quan la xapes en dos per poder menjar-te-la sense cremar-te, sabent del cert que et cremaràs, perquè treu fumet quan ho fas.

Ho deia sense mirar-los com si els renyàs però tots sabíem que ho consentia i no s’enfadava. De fet, a mi, sempre me’n guardava un bocí, perquè les tastàs. Ella en feia quatre bocins per a no cremar-se i comprovar que li havien sortit bones. I sempre ho eren, acabades de fer, calentetes… i després a taula, ja dins l’aguiat, allò era un espectacle.

Abans de dinar, els diumenges tocava fer el vermut a casa. Hi havia olives, patatilles, escopinyes i martini. La padrina però, a mig matí, ja havia fet el seu. Tenia dos racons: un al rebost, la mistela de la cooperativa i l’altre dins el moble bar del menjador, el martini. De vegades, sempre a mig matí, la trobava dins el rebost o davant del moble bar, d’esquena, pegant a morro un bon glop. Només érem ella i jo. I ella feia el seu vermut particular. Ja de gran, quan va venir a viure amb nosaltres a Palma, perquè havia tornat molt major, la senties que obria la gelera i hi anaves per si necessitava res. La topaves ja al passadís, feines fetes, amb una olor de dolç als morros i mirant-te als ulls, et somreia i com si res, continuava de camí a la saleta. A Palma, el martini el guardàvem dins la gelera. Quan ja no estava bé, i començava a tenir demència, ma mare li feia prendre Hidropolivit, unes vitamines grogues, que ens han surat a tots. Si ella seia a taula per dinar i encara no les hi havies posades, et deia  – I avui? no m’has posat martini!-

Encara ara quan trob que la fluixera em domina, i em pos jo les 18 gotes o les 21 depèn del dia,  perquè el prospecte diu 18 però per a ma mare sempre varen ser vint-i-una, de vegades somric pensant que és el meu vermut.

Els dinars eren fantàstics, sempre xerràvem i rèiem d’alguna o altra cosa. El padrí, a cap de taula quan reia tornava vermell, però vermell vermell. I a la padrina els ulls li espirejaven. Quan havíem acabat de dinar, només els diumenges, el padrí ens donava doblers i ens enviava a la meva germana i a mi al Triquet a cercar un pot de gelat.

-Tonia i Maite, què voleu, polo o gelat? – Sabíem que si triàvem polo no podríem menjar gelat. La meva germana sempre triava gelat i jo un polo petit. Quan arribàvem a ca nostra jo ja m’havia acabat el polo i volia gelat. Me’n donaven i la meva germana sempre remugava, però no en va voler mai ella de polo. 

Després venien els cafès i els rebentats. Durant molts anys em feren creure que preparava el cafès més bons de tota la família. El meu domini a l’hora d’omplir l’aigua i el cafè de la cafetera era tot un art. A mi aquesta virtut em meravellava. Com podia ser jo que no n’havia begut mai, em sortís la mescla perfecte. De fet, ma mare contava que d’embarassada no el podria sofrir, el vomitava. I la meva germana i jo no n’hem begut mai.

Aquell fet estrany em feia sentir important i cada dissabte i cada diumenge m’entretenia amb que les mesures fossin exactes. Amb els anys, vaig entendre que m’ho deien per tenir-me entretinguda. A ca nostra les coses sempre varen ser així. De fet, a casa quan hi som tots, encara en som jo  l’encarregada.

La padrina, com es feia en aquell temps, matava els animals del corral per menjar. Jo ho sabia. Però un dia la vaig trobar asseguda al segon corral a la cadira baixa. Gallina en mà, ganivet a l’altra i ribella davant.

-VengUE, vine! Duu sa teva cadireta i seu devora jo, n’aprendràs. Qualque dia ho hauràs de fer tu!-

En el meu honor, per divertir-me, li va tallar el cap d’un cop sec.

-Ara veuràs què fa! La veus?-

La gallina, sense cap, va caminar un parell de passes aviat topant primer amb la porta de fusta i després amb la paret de la galeria, fins que va caure a terra.

-Ho has vist, durant uns segons caminen fora cap!- i va riure a les totes

Ella reia  descobrint-me possiblement un dels seus misteris.

Tenc aquella primera imatge clavada. I a vegades encara em ve al cap. Emboirada pel temps i el record però perfectament clara. No vaig plorar, no em va fer gràcia, simplement la vaig mirar. Record quedar parada davant aquell espectacle i no tornar a entendre res. Algun dia ho hauria de fer jo.

No sé per què, però no ho va tornar a fer. A partir d’aquell dia quan matava una gallina o una ànnera, i jo seia amb ella a la meva cadireta baixa, sempre feia degotar la sang, vermell obscur, lluent, sobre el blau apagat de la ribella.

Coses que sé fer i no he fet mai. Coses que hauria de saber fer perquè me’ls ensenyaren.

Hi havia diumenges que devers les 11 deixava les feines i davant posat es plantava al peu de l’escala. Aquella escala de pedra grisa imponent  que jo havia redolat moltíssimes vegades. Així, sense voler, em trobava asseguda a baix al replà, sense haver posat un peu en terra. Curiosament d’aquelles davallades, els infants sempre en sortíem il·lesos.

Ella, peu al primer escaló i mà damunt el pom de l’arrambador, i jo devora ella, cridava: – -MariEEEEEE o MariE, que no estàs bé? Són les 11!-

Dit això, es girava i tornava a les feines. Na Maria, era la seva única filla, la meva mare que dormia al pis de dalt amb el pare i als diumenge aprofitaven per aixecar-se tard.  Si després de mitja hora encara no havien baixat, la padrina cridava a la meva germana perquè pujàs a despertar-los. Ja era hora d’estar aixecats. De vegades, la meva germana trobava la porta tancada en clau, – m’han dit que ara baixen, buela.- Ella es donava per satisfeta. Quan baixaven els pares ningú comentava res, jo no ho tornava a entendre.

La padrina era una dona de potada. Valenta, forta, feinera, alegre, divertida a estones , i entranyable. La vida de vegades no l’havia tractada bé però no se’n queixava mai.

Penjats a les parets hi havia algun quadre seu i molts de la seva germana. La meva, m’havia contat que dibuixava molt bé i que sabia tocar el piano. Jo no en vaig veure cap mai de piano, ni la vaig sentir tocar mai. Els pots de pintura que hi havia a la cotxeria tots eren per a pintar ferro, perquè cada any, als pals, que aguantaven la parra, els tocava una repassada, que sinó es rovellaven. I els pinzells els utilitzava per espolsar les persianes.

En canvi, la tia sí que pintava, quan anaves a veure-la sempre tenia algun quadre a mitges i els seus pots més petits i transparents tenien tots els colors possibles. Ella, la tia, la mala sort li havia vengut per una altra banda. Això tampoc ho entenia.

De més gran ma mare m’havia contat que el pare de la padrina havia quebrat i que la seva mare havia embogit i ella havia quedat viuda amb una nina de dos anys sense res i sense tenir ningú més a qui aferrar-se.

-Amb sos doblers han d’anar alerta. Jo sé que és anar a comprar pa i que si no mostres ets doblers no te’l donin! – Va ser l’única advertència que vaig sentir mai de la boca de la padrina sobre aquest tema.

Després del dol, llarg i obscur, s’havia casat amb el meu padrí i junts, a poc a poc, havien recuperat les terres. El padrí feia feina a l’Ajuntament i la padrina s’encarregava de comandar i fer el dinar als homes que conraven la terra.

Mon pare quan es parlava d’això afegia mig rient, que el repadrí abans de fer ull comerciava amb Barcelona i quan hi anava tenia taula al Set Portes i que ho havia fotut tot darrera el joc, les bruixes i les dones. 

El pare, de vegades, al padrí, li feia contar com s’havien casat amb la padrina, perquè ell era molt més gran. En Pedro, el padrí, era un fadrí gran de poble, satisfet de ser-ho que s’entretenia després de la feina jugant a cartes al bar, i quan li demanaren si era vera que es casava amb la filla de Son Riera…

-No t’ho creguessis, encara que es capellà ho predicàs damunt sa trona!-

Dos mesos després es casaven. Quan ho explicava sempre reia tornant vermell i ella, la padrina no deia res, fent cara de contenta. 

De més grans la mare ens havia contat com el primer dia de casats el padrí havent sopat havia agafat el jec per anar a jugar a cartes. La padrina sense dir res s’havia posat la seva jaqueta i l’esperava a la porta.

-On vas?-

-Amb tu? –

-I vaig a jugar a cartes!-

– Idò, jo seuré devora tu.-

En Pedro no hi va anar, ni aquell vespre ni cap altre. Els dissabtes horabaixa hi anava a passar una estona i s’esplaiava.

La padrina governava la casa. En aquesta vida s’ha de saber comandar, i ella d’això en sabia. Mescla de força i delicadesa. Sempre es cuidava dels altres i els passava a davant seu. Però hi havia coses que no tolerava. Al menjador, per exemple, hi havia una xemeneia folrada de marbre negre que malgrat el fred no s’encenia mai.

-Fa fum i brutor! I després l’han de llevar!- deia – Teniu el braser de la camilla, entrau caliu i veniu a seure aquí no en tendreu no de fred!-

A la camilla, tots no hi cabíem. Hi seien ells dos. La resta sèiem a les butaques o les cadires de la taula.

A Sineu feia molt de fred. Molt. Els llençols de fil eren banyats, l’aigua calenta no ho era gaire, el bany era al corral i no hi havia cap porta que tancàs bé. Feia un freter, sort d’aquelles botelles d’aigua que encalentíem abans d’anar a dormir. Amb el temps arribaren les estufes de gas que ma mare col·locava estratègicament a la primera entrada, al menjador i al pis de dalt. En aquell temps tot eren sedes.

Mon pare avesat a sortir-se’n sempre amb la seva d’una manera o altra, un horabaixa va convèncer el padrí  per calar foc a la xemeneia. En Pedro es va deixar convèncer o hi va consentir. Ells dos s’adoraven. Quan la padrina va tornar de plaça no va dir res. La setmana de davant el pare, complagut, hi va tornar:

-Au, buelo , hem d’encendre sa xemeneia?-

– Millor que no, Francisco, que fa fum i brutor i llavors n’Antònia s’enfada!-

No se’n va parlar mai més i la xemeneia va estar apagada 30 anys més, fins que una dia, ma mare, la meva germana i jo, morta ja la padrina, l’encenguérem en el seu honor. 

– MariE, ja ho faràs quan jo no hi sigui tot això! Aquestes millores que me dius!-

Assegudes enrevoltant el foc, les hereves, recordàrem la història de la xemeneia i riguérem orgulloses de com la padrina comandava aquella casa i sempre tenia la darrera paraula. En aquell moment no hi vaig pensar, però ara veig clar, que el foc presidia el canvi de poder. D’unes mans a unes altres. De mare a filla, com s’ha fet sempre. El testimoni. Aquell va ser el primer de molts de canvis.

La padrina tenia un seat 133 blanc, d’aquells que encara duien el motor darrere. I a davant, per compensar, perquè no s’alçàs el morro quan feia via venint a Palma hi havia posat un bloc.

El cotxe: dues butaquetes vermelles sense reposacaps, 3 marxes i directe, això anant alerta perquè si pel que fos la marxa no entrava, el canvi l’escopia de tal manera que si no anaves viva, el retorn et capolava un dit. Amb un cinturó que si te’l posaves a mida no et podies moure i si l’afluixaves no feia cap servei. Agafava els 80, velocitat punta per autopista.

Ella era l’única que conduïa perquè el padrí quan l’avisaren els municipals que no podia conduir més fora carnet, que les coses havien canviat i que podria tenir un problema, va decidir que no se’l volia treure. Al cotxe, l’utilitzava per anar a la finca i per pujar a Palma a veure les netes, perquè ella, a Palma, hi pujava i a Sineu hi havia baixat sempre.

Així, abans de cada viatge a Palma revisava l’oli i l’aigua. El padrí que a Palma sempre l’acompanyava, s’asseia de copilot i li deia, cada vegada, on havia de girar, on s’havia d’aturar…ella callava i el deixava comandar.

De vegades, el dissabte horabaixa anàvem a Son Riera. Ella, el padrí, en Xuti i jo. Un ca cafè amb llet, sense raça, de mitja talla, com els de tota la vida, cordial amb tothom i fora por, llevat de na Maria Brondera. Era la bruixa del poble, sabia d’herbes, de remeis i sanava* els animals. A en Xuti, titó, dues vegades, en fred, perquè la primera vegada no havia anat bé.  Pobre animal, na Brondera vivia darrere ca nostra i cada vegada que es topaven pel carrer l’animal s’amagava a les totes dins ca nostra. La record de més gran, en carro pel poble, i ella sempre tenia preferència. Els cotxes s’aturaven per cedir-li el pas.

En Xuti, durant tot el camí, anava dret al darrere amb les potes de davant posades damunt  el seient de la padrina i el cap sortint per la finestra. Quan arribàvem al principi del camí, deixant la carretera, ella aturava el cotxe i obria la porta. El ca satisfet baixava d’un bot i corria fins a les cases. Nosaltres en primera el seguíem.  

En Xuti, no havia anat mai fermat, però sempre orbitava devora ells. Qualque dissabte se n’anaven amb el padrí al Triquet a jugar a cartes. El padrí hi estava un parell d’hores fent les xerres, mentre en Xuti l’esperava ajagut a la porta veient passar la gent. De vegades però, el dissabte anàvem a caminar per foravila, els tres. El padrí em contava coverbos i m’explicava històries. I reia, sempre reia, i tornava vermell. El padrí era una home d’aquells que s’aturaven de caminar quan la història ho requeria i brandava el gaiato com si fos una espasa. Perquè a la seva edat, el temps importa, i les coses també. Sempre he pensat que era una manera molt màgica de posar èmfasi en un tros d’història. Les caminades s’allergaven igual que les històries.

El cotxe l’heretàrem la meva germana i jo. El destrossàrem. Hi anàvem a la Universitat als dematins i el cap de setmana anàvem a Sineu. Va acabar malmenat. Un dissabte, un camió desaparcant li va pegar un bon cop a davant i  a l’horabaixa fent marxa enrere al Mercat enculàrem un arbre. No va sobreviure a dues post-adolescents.

En aquell moment que el cotxe de la padrina passàs a ser nostre ens va parèixer un regal. La padrina havia tornat major, i vivia tota sola a Sineu perquè es negava en rodó a venir a Palma amb nosaltres. Ara, l’entenc perfectament. Era ca seva, i quan al final va venir a viure amb nosaltres va deixar de ser un poc ella. Va començar a tenir una cama més a l’altra banda.

La padrina havia tornat major. La cotxeria feia baixada i per treure el cotxe havia fet fer dues alces de fusta que posàvem i llevàvem cada vegada. I a més després de la pujada et trobaves la baixada de la carrera, la canal de pedra del carrer per on circula l’aigua quan plou molt perquè no entri dins les cases i que nosaltres, de petites amb el pare, utilitzàvem per fer navegar vaixells de paper els dies que plovia molt. I acabàvem banyats i contents perquè aprofitant el corrent qualcun aconseguia recórrer el bocí fins a cal veïnat i morir allà on s’acaba la canal i comença l’asfalt.

 Per a la padrina aquell desnivell pareixia haver tornat insondable. Ella obria les portes i mentre revisava el cotxe com sempre havia fet, nosaltres posàvem les falques. L’escena darrerament havia canviat. Nosaltres ja grans l’esperàvem defora i cada vegada  més lluny del portal. Precedint el cotxe, se sentia un renou de motor ofegat cinc minuts abans que sortís el cotxe. Embragament mig pitjat i gas a les totes, el cotxe aconseguia sortir massa lentament per por de pegar a les portes del veïnat de davant. Nosaltres amb els pares rèiem, sense malícia, perquè sempre hem fet befa de tot sense importar de què, de l’accelerada que la padrina feia agafar al cotxe i el renouer que feia per després veure sortir un cotxe a zero per hora. Rèiem. Innocentment com aquells que riuen sense saber les conseqüències que després tendran els fets.

Mesos després passà l’inevitable. La padrina no calculà bé, aixecà massa el peu de l’embragament sense deixar de donar gas i el cotxe s’empotrà a la paret dels veïnats. Els veïnats avisaren el meu pare. Dissabte, ell i no ma mare, va ser l’encarregat de dir-li que seria convenient que no conduís més, que sinó li haurien de llevar les claus. Ella els hi va donar sense dir res, i ara pens que degué ser una de tantes derrotes. Una i potser no la primera d’una llarga llista. Fets inevitables que en aquell moment com infant de 18 anys que ets no dones importància. Pobra dona.

Així, va ser com la meva germana i jo passàrem a tenir cotxe. La sort d’uns no hauria de ser la desgràcia d’uns altres.

El padrí anava cada dimecres al mercat i de tant en tant tancava algun tracte amb els pagesos que hi havia. Quan no hi havia escola, jo l’hi acompanyava. El mercat era un món encisador, ple de vida. El que més m’agradava, eren els animals. Ara reduïts a mostra, en aquell temps, ocupaven gairebé tota la part del mercat i les solls. Primer els animals de ploma, en gàbies, després els mens i les ovelles i,  a baix, a l’entrada del recinte els ases i les someres. De vegades ens en dúiem un parells de pollets o una gallina o una ànnera. Quedava admirava i aterrida per la facilitat amb què aquell home agafava els animals per una pota i els posava dins una capsa de cartó. Amb un cordó li feia una volta i la tancava amb una baga. Després treia un ganivet de dins la butxaca dels calçons i tallava el cordó. Feia una parell de forats a la capsa perquè l’animal  pogués respirar amb un precisió magistral que donen els anys de fer una feina, perquè sense mirar prim no els feria mai. Clavava el ganivet al cartó, amb aquell renou característic, i després feia voltar la fulla perquè la incisió es fes grossa. Tècnica que d’estudiant a Barcelona havia agafat jo perquè els brics de llet no sanglotassin. És curiós com les coses apreses per vistes, són utilitzades anys després, sense adonar-te’n en una primer moment, completament descontextualitzades i buides del seu valor primer. Amb el ganivet a la mà, veus l’obertuda del bric, i recordes el so, aquell home, el mercat, el padrí…i et veus a tu posseïda d’una manera inconscient per tot un món que no saps ni que et conforma.

Jo l’acompanyava agafada de la seva mà o devora ell sense fer-me enfora. No entenia els tractes, però sabia, perquè això sí que m’ho havia explicat moltes vegades, que la paraula era molt important. Que si quedaves en una cosa, la cosa era així i no d’una altra manera, que havies de complir. Ell en deia donar paraula.

El padrí vestia amb aquells calçons de pinzes grisos un parell de talles grosses i camises i a damunt el jec. Quan havia de pagar qualque cosa treia sempre de la mateixa butxaca  un manat de bitllets doblegats fent una u. Se’ls posava sobre la mà palmell amunt, es llepava el dit i comptava un a un els que havia de donar. Tenia aquella curiosa mania de dur-los sempre tots girats cap al mateix cantó.

Després tancava la mà fent pinça amb els bitllets a dins i se’ls tornava aficar dins aquella butxaca profunda. Dins aquells pous de butxaques, a més a més dels doblers sempre hi duia també un ganivet, d’aquells que es tanquen i la fulla queda amagada dins el mànec de plàstic groc. Ho sé perquè quan arribàvem a casa el primer que feia, era entrar a l’habitació i buidar les butxaques dins la palangueneta de damunt el canterano.  Els bitllets, els menuts, el ganivet, i un encenedor rectangular metàl.lic que anava amb benzina.

A Sineu, a ca nostra, sempre hi va haver animals, però quan jo vaig néixer, ja només quedaven les gallines, qualque ànnera i per pasqua un indiot que la padrina matava i esquarterava. Ho sé perquè el dia que la padrina ja no es va veure amb cor de matar-lo, mon pare i ma mare ho intentaren sense sortir-se’n una bona estona. La padrina dreta al primer corral els dirigia, ma mare, mon pare i l’indiot al segon, feien el que podien, i jo dreta als escalons que donen al menjador, mirava i no mirava aquell terrible espectacle. Ma mare ganivet en mà, mon pare peu damunt l’ala de l’animal, i l’animal estressat i incrèdul amb tanta poca manya. Aquella dona quan va trobar que bastava de patiment comú, es va armar de força. Aquella que caracteritza els padrins d’abans, i que jo no he tornat veure en cap generació que hagi vengut al darrere.

– VengUE MAriE daça això, que encara vos fareu mal! Francisco posa-li es peu su-aquí!-

Jo no vaig mirar més. Sabia com ho feia la padrina perquè li havia vist fer massa vegades. L’animal no va patir més. La resta tampoc.

Ma mare, igual que el meu padrí no servien per a aquestes coses, i la padrina ho sabia. Per això, quan necessitava algú perquè ella no es bastava sempre cridava el meu pare. Ell supòs que perquè no hi havia altra opció, acceptava i acompanyava la padrina en aquelles coses, que no li agraden a ningú però que algú havia de fer.

La padrina era una dona amb una salut de ferro i amb una força i una determinació que no he tornat veure. Cada setmana feia menjar pels moixos.

– Són nostros però ves-los alerta que són esquius!- em deia.

Això volia dir que els moixos anaven i venien pels corrals veïnats quan volien i la padrina cada setmana els bullia una brullola d’arròs purgat que els donava al final del corral de baix i els deixava dormir dins la cotxeria a canvi que ells controlassin les rates. – Si tens rates compra un moix, si en tens moltes compra’n dos!- Reia ella.

Quan era temporada de zel tot eren meulos i remeulos. I quan era l’hora la padrina els preparava una senalleta vella amb un pedaç perquè la moixa els fes allà. – N’hi he deixat dos- deia. Jo no ho entenia. Però quan ella ja no va tenir força, li va dir al meu pare com ho havia de fer, i el pare em va contar, anys després de morta la padrina, com la resta de moixets, els que no li’n deixava, els posava dins un sac i a cops contra la soca del taronger feia el seu paticular control de natalitat moixil. I com els enterrava dins un clot davall la llimonera.

A Palma l’únic lloc per jugar, que no fos d’asseguda, era el passadís, de petita corria d’un dels seus extrems fins a mitjan passadís, i allà em tirava de genolls a terra i patinava fins al final.

-No entenc com no te fas mal! Amb aquest cloc que senten!- em deia la mare. En aquell moment no me’n feia, ara sí que de vegades me les sent però si ho hagués de tornar fer, hi tornaria. La sensació velocitat que agafava no es pagava amb doblers.

Una altra cosa a la que podia jugar amb mon pare, era a futbol amb una pilota de tennis. Les portes que donaven a l’entrada i al menjador, eren les porteries i no podíem aixecar la pilota d’enterra perquè sinó la mare s’enfadava fort perquè li rompíem les coses. Ja de més gran convertírem la taula de la cuina en una taula de ping-pong posant dos cordons de sabates fermats entre ells i a les cadires perquè marcassin l’altura de la xarxa. Allà jugàvem els dos fins que dúiem una bona suada.

Sineu comparat amb Palma era enorme. No només el corral, sinó les entrades. I els jocs es multiplicaven. Amb els patins de la meva germana gran, patins que ja no li passaven i que tenien vuit rodes cada un anava i venia amunt i avall com una boja i perfeccionava la tècnica d’arrossegar els genolls per terra apresa a Palma en aquell passadís estret. I feia cucaveles i laterals. Aquests jocs sempre eren dins la casa. Al corral, pujava parets, m’enfilava als arbres, feia menjar per a les gallines amb bledes salvatges, amb segó i aigua. O els tirava sense endevinar-les mai amb un arc i una fletxa que m’havia fet el padrí amb dues canyes primes i un bocí d’elàstic vell canviat a qualque pijama. Amb el pare jugava a passar de portera a l’entrada de la cotxeria, mentre ell quatre passes lluny em tirava, segons ells, els xuts més forts que podia. O de més gran a bàsquet, quan al padrí per l’aniversari, m’havia penjat una canasta damunt la mateixa entrada de la cotxeria i  la padrina de Palma m’havia regalat la pilota. Era feliç. I quan ja començava a fer fosca, el padrí em donava 25 pessetes perquè anàs a l’estany i em compràs qualque llepolia. De fet, el padrí de tot d’una havia començat a donar-nos cent pessetes a la meva germana i a mi.

-Que diuen ses nines? Au, donau un beso an es padrins! – 

-VengUE jo vos les guardaré, així en voler qualque cosa la podreu comprar! – I ma mare arreplegava els doblers per guardar-los, supòs que considerava que no teníem edat de gastar tants de doblers.

Això va fer que un dia passejant amb el padrí li digués que no volia més cent pessetes i que jo preferia que me’n donàs 25. Ell va riure molta estona. i des de llavors va canviar les quantitats. I així, quan els pares eren a voltar, podia anar a l’estanc a comprar i tornar amb una bossa petita de plàstic amb rodes de regalim vermell i negre, xiclets, niguls, una bossa petita de pipes o de maís  i qualsevol cosa que estàs de moda en aquell moment. Perquè el que m’agradava de veres, eren aquells paquets de cigarrets de xocolata que feien, però això només arribava quan era festa o si anaves a l’estanc amb el padrí.

Una vegada a ca nostra, me’ls menjava veient la tele, si no estava amb els padrins.

La televisió a Sineu només es mirava el vespre. Record l’Informe Semanal aquell programa llarg que durava una eternitat i que contava coses de grans, que ells miraven interessats i que a mi m’avorria soberanament. Després record tv3, i la trinca i com el miràvem junts i rèiem. El programa que el padrí no podia deixar de mirar era el telenotícies,  es parte que deia ell. I sobretot les previsions del temps.

La televisió era una aparell curiós, perquè quan la imatge no es veia bé, que passava sovint, els grans et deien que li pegassis amb la mà al costat un parell de vegades, fins que la imatge quedàs fixada una altra vegada. No hi havia comandament, i els infants érem els encarregats de fer sa voltadora que en deien a casa. Sort que només hi havia tres canals i la volta era ràpida.

Els infants, no érem el centre del món com ara, però ens hi sentíem igual i creixíem amb frases com:

-En ser massa ja picaràs. Ets es darrer mot des Credo. Quan es grans xerren es petits callen–.

Eren sentències amb les que creixies i que et feien un rabier però que aprenies a acceptar a base de sentir-les i d’entendre que hi havia una jerarquia d’edat que algun dia tu també assoliries. Cosa que al final, amb els que ara tenen infants s’ha demostrat que no és així.

I ara et trobes qualque vegada sense voler dient una frase d’aquestes i passant un guster, i somrius pensant que eren ben necessàries i que tenien tota la raó del món.

Dia 1 de gener, els quatre vells, com els anomenava mon pare, venien a dinar  a Palma. Els tenim a ca nostra, que deia ma mare.  Era l’únic dia que els padrins venien envers d’anar-hi nosaltres, perquè de tots era sabut que eren els joves els que s’havien de moure.

Els vells eren els padrins, els grans, el referents, a qui es consultaven les coses i no es prenia mai cap decisió sense saber què en pensaven ells, encara que després moltes vegades es fes una cosa diferent. Se’ls escoltava perquè eren la saviesa del temps i la categoría de qui ha viscut més que els altres.

El primer que heretàrem la meva germana i jo, en vida dels meus padrins, va ser una tomba i una acció del Mallorca. Record, al despatx de Sineu, la mare dient-me que no passava res si no tenia firma, que bastava que escrivís el meu nom complet. En 10 anys jo i 15 la meva germana jo ho teníem tot resolt, entreteniment en vida i descans etern. No podíem demanar res més.

Avui hereva d’una casa fora vida si la comparam amb tot el que va ser, de vegades, pens que si algún dels tres alçàs el cap, s’entristiria. I pas un guster quan a l’estiu la casa s’omple de gent quan els amics catalans arriben. I convertim aquella casa i aquell corral en tot el que un dia va ser.